Big Bang y Nagarjuna

Publicat text a blog "Ventanal"

La vivència de la mort

Ponència presentada a les jornades sobre el tema de la mort convocades per la Fundació La Caixa a Tarragona (5 de maig de 2009).

LA VIVÈNCIA DE LA MORT

El més enllà

Josep Montserrrat
Universitat Autònoma de Barcelona

Les expressions abstractes guanyen en precisió quan són correlatives. "El més enllà" és una expressió correlativa; el seu correlat és "el més ençà". En terminologia filosòfica, "el més ençà" representa el terminus a quo, i "el més enllà" representa el terminus ad quem. Entre el dos termes es produeix el fenomen del moviment, el canvi. Aplicat al temps humà, "el més ençà" designa l'estat d'aquesta vida, "el més enllà" designa l'estat d'un altre mode d'existència després d'aquesta vida. Entre els dos estats es produeix un moviment, un canvi, que s'expressa amb el verb defectiu "morir". Quan el canvi és radical, quan els dos estats són essencialment diferents, s'estableix entre tots dos l'imatge d'una frontera, que en el cas del temps humà rep el nom de "mort". La mort és el moment fronterer en el que es produeix el canvi de l'estat del "més ençà" a l'estat del "més enllà".
La creença cristiana concep el "més enllà" com una vertadera vida en continuïtat amb la vida del "més ençà". Pels cristians, doncs, el concepte de vida és un gènere que té dues espècies: la vida incorporada, és a dir, en un cos, i la vida separada del cos. Aquesta darrera existeix en dos modes, tots dos eterns: en presència del principi creador (vita beata) i en absència del principi creador (damnatio). Atesa la radical diferència dels dos estats, la incorporació i la no incorporació, el pas de l'un a l'altre, la mort, és concebut com una frontera real, que per això rep el nom de "traspàs". La fe cristiana concep aquest pas com un alliberament, com una millora.

Molts éssers humans, entre els quals em compto, no professen la idea o la creència d'una ànima immortal i consegüentment de l'existència d'un "més enllà". Per a aquesta manera de veure, doncs, el problema es planteja d'una manera totalment diferent. Si no hi ha terminus ad quem, no hi ha tampoc terminus a quo, perquè es tracta de termes correlatius. És a dir, si refusem el "més enllà", no té sentit parlar d'aquesta vida com un "més ençà". Si no hi ha dos estats, no hi ha pas de l'un a l'altre, és a dir, no hi ha traspàs. La mort deixa de ser una frontera i passa a ser un límit, un final. L'individu humà no experimenta una modificació, sinó que simplement s'extingeix.

La trobada d'avui es configura sota l'epígraf general de "la vivència de la mort". Aquesta expressió és una suggestiva paradoxa. Aplega en una mateixa idea el concepte de vida i el concepte de mort. Epicur, per allunyar del nostre esperit la por de la mort, ens recordava unes veritats de pota de banc: mentre ets viu, no ets mort; quan ets mort, no ets viu. Volia dir, simplement, que no hi ha subjecte que pugui lamentar-se de "estic mort". Per tant, si per mort entenem l'acte de morir, no hi ha vivència de la mort, perquè aquesta pretesa vivència mancaria de subjecte: el qui té una vivència està viu, per definició, i el que està viu no està mort. Ara bé, com que el llenguatge és omnímodament lliure i no té cap obligació de subjectar-se a la realitat, si que podríem restablir la noció de "vivència de la mort" com un pur joc lingüístic. Es tractaria de concebre la mort com un límit entre dos estats, l'estat de vida i l'estat de mort. Un límit, per definició, no s'assoleix mai, només pot rebre aproximacions. L'aproximació per la banda de la vida rebria el nom de "vivència de la mort", mentre que per a l'aproximació per la banda de la mort hauríem d'inventar un terme. Inventem-lo sobre el model del terme "vivència". "Vivència" és la substantivació del participi present llatí "vivens": "vivens--- "vivència". Partim doncs del participi llatí "moriens" i creem "moriència" com a correlatiu de "vivència". L'expressió "vivència de la mort" tindria com a correlat l'expressió "moriència de la vida". Entre totes dues, el moment de la mort. Moment infinitessimal, susceptible, consegüentment, de ser expressat per mitjà d'una equació diferencial.

Baixem ara de les nebuloses metafísiques i toquem de peus a terra. L'expressió "vivència de la mort" que ens convoca aquí vol connotar l'actitud de l'individu humà davant la idea de la mort, davant la constatació de la seva finitud. Cóm vivim, els vius, la perspectiva de la mort?
Per als creients cristians la mort és una alliberament, representa l'accés a una vida més alta. El "més enllà" supera el "més ençà". L'angoixa es limita a les circumstàncies prèvies a la mort: l'envelliment, el sofriment, l'agonia. Per als qui no professen la realitat d'un més enllà, la mort és una pura extinció, un anorreament total de l'individu. L'angoixa afecta aleshores no només a les circumstàncies, sino al mateix fet. La vivència de la mort esdevé angoixosa.
Per combatre l'angoixa de la mort, tant la dels creients com la dels no creients, els mestres de l'esperit han desenvolupat diferents procediments.
Plató, la tradició cristiana i, en els temps moderns, Heidegger i els seus sequaços, han proposat de mirar la mort cara a cara i de definir l'esser humà com un "esser per a la mort". La "meditatio mortis" és el programa moral d'aquesta escola. Alguns dels seus seguidors actuals arriben a aconsellar als educadors que duguin els nens a visitar els cementiris per injectar en el seu ànim la idea de la finitud i de la mort.
Una altra tradició, encapçalada pels estoics i continuada a l'època moderna per Montaigne i la il.lustració, refusa la presència de la idea de la mort i proposa una simple acceptació. Cal resignar-se a la mort, acceptar-la, perquè és indefugible, però no s'ha de pensar en ella.
Ara bé, el concepte d'"acceptació de la mort", fora de l'àmbit de la creença, amaga una contradicció: com pot l'ésser acceptar el no-res? Podem acceptar qualsevol cosa menys la pròpia extinció. Observem el que passa en l'àmbit de la justícia. Un jutge de proximitat proposa a l'acusat l'acceptació d'una pena lleugera. Però cap jutge no proposa a un acusat l'acceptació de la pena de mort: aquesta proposta no té sentit.
Contemplem una de les escenes més fressades de l'imaginari occidental: l'expulsió d'Eva i Adam del Paradís. Yavè els condemna: "Sofrireu i morireu". L'opció resignada presenta als nostres primers pares acotant el cap i acceptant la condemna. Però hi ha una altra opció. Eva i Adam no responen, giren l'esquena al seu inmisericordiós creador i es disposen a utilitzar els fruits de l'arbre del coneixement per lluitar contra la mort i contra el sofriment. Saben que moriran, però no ho accepten.
Aquesta és la filosofia de la mort que vull proposar en l'absència de la perspectiva d'un més enllà. És ben cert que l'adopció d'aquesta actitud no altera en el més mìnim els termes del problema: la mort humana és ineluctable. Però el coneixement, la ciència i la tecnologia propicien el recurs de l'oblit. Aquest és el terme clau: ni acatament, ni resignació, ni acceptació: oblit. Tot el contrari de la misèria platònica: no pensar en la mort.
Aquest capteniment es projecta sobre dos moments de la vida humana ben diferenciats: el de la valetudo, hermós terme llatí per l'estat general de salut, i el de la decrepitud.
En l'estat de valetudo, l'oblit de la mort ve ofert i impulsat per la mateixa naturalesa: en la persona sana la vida s'imposa i omple l'ànim. Només cal deixar-se portar. Carpe diem, diu el clàssic. I un savi jueu: "Deixeu que els morts enterrin els seus morts". La plenitud de la vida expulsa la presència de la mort.
En l'estat de decrepitud, envelliment o enfermetat prematura, el recurs a la força vital no permeteria l'exercici de l'oblit de la mort. La natura dimiteix i deixa al vivent humà en mans de l'artifici, que és, en el fons, la vertadera natura de l'home. En aquest moment, la ciència, la tecnologia, la medicina i la farmacopea ocupen el lloc de la natura. En una primera etapa, la medicina eliminarà un dels grans temors de l'esperit humà, el dolor. Ajudat per la medicació, el subjecte podrà seguir oblidant la condemna de la mort. Per a l'etapa terminal, quan tots els indicis apunten inexorablement vers l'extinció, la ciència i l'ètica contemporànies han creat les figures universals de les cures pal.liatives i de l'eutanàsia passiva, i les pràctiques menys generals de l'eutanàsia activa. Però el que la ciència hauria de crear, per completar la seva harmoniosa substitució de la natura, és la droga de l'oblit. Immers en la nebulosa de la indiferenciació, l'home terminal passaria amb suavitat de l'oblit al no-res. Aleshores si que podríem donar resposta a l'angoixada pregunta de Pau: Ubi est mors stimulus tuus? On és ,mort, el teu esperó?

Nihil

Inserció de continuïtat. Ja ens veurem

Manifest de Bellaterra, 1975 - 2000

EL MANIFEST DE BELLATERRA

Aquest acte s'ha convocat per commemorar els vint-i-cinc anys del Manifest de Bellaterra i el Claustre del 15 de març de 1975. Els qui l'han convocat són historiadors.
Convé precisar, d'antuvi, que el Claustre del 15 de març de 1975 no va aprovar el Manifest de Bellaterra. Més aviat el va rebutjar. El que el Claustre va aprovar és un altre document que en aquests vint-i-cinc anys, amb una constància astoradora, ha pretés ocupar el lloc històric del que des d'ara en podem dir "el vertader Manifest de Bellaterra". Els avatars d'aquest pobre Manifest constitueixen un exemple colpidor d'alteració de la veritat històrica i de manipulació de l'opinió pública. Big Brother sabia que un bon present exigeix una bon passat, i per això tenia un equip de modificadors de la història que reescribien i reimprimien els documents i els diaris antics per fer-los dir allò que Big Brother pensava que s'havia d'haver dit. Si els fets no corresponien a la veritat oficial, pitjor per ells. Val a dir, amb tot, que en el nostre cas es tracta, gairebé sempre, d'un manipulació sense manipulador, al menys conscient. Aquesta constatació fa el cas encara més interessant, car proposa a l'anàlisi un agent col.lectiu, bastant més difícil d' escatir que un responsable individual.
Penso que la història de la recepció del Manifest de Bellaterra fóra un excel.lent tema de treball de recerca de periodisme o de sociologia, i des d'aquí ofereixo la meva col.laboració als universitaris que vulguin endegar aquesta tasca. El meu arxiu està a llur disposició.
Passem a la restitució dels esdeveniments. Nota bibliogràfica: una ressenya acurada en va ser publicada al diari El País del.................... de 1975.
El gener del 1975, un grup de professors, que tenia reunions setmanals, va prendre l'acord de confegir un escrit que expressés la seva concepció de la Universitat, i van confiar a Francesc Espinet i a Josep Montserrat la redacció d'un esborrany. Aquest esborrany es va presentar amb el títol de "Declaració de Principis per una universitat nova en una societat democràtica", i va ser examinat i reelaborat per la resta dels participants a les reunions setmanals: LLISTA.
El 16 de febrer de 1975 es convocà una Jornada de Reflexió Universitària, en el transcurs de la qual diferents ponències de professors i alumnes van discutir el document. La seva aprovació final fou dificultada per una acció obstruccionista dels representants d'un corrent trotskista, la resistència dels quals va ser amb prou feines vençuda amb l'afegit d'un devantal de contingut netament revolucionari. L'edició princeps del Manifest va sortir amb aquest devantal, i encara el porta. Es pot dir, amb tot, que el Manifest de Bellaterra va rebre aprovació assembleària a la Universitat Autònoma.
Des de febrer fins a setembre de 1975, les universitats de Catalunya, i després les de la resta d'Espanya, van entrar en la crisi de la Gran Vaga, que va culminar amb l'aprovat general del mes de juny. Durant tot el període de la vaga les instal.lacions universitàries van romandre obertes i els professors van cobrar puntualment els seus salaris.
Un grup de catedràtics de la Universitat Autònoma es van constituir en promotors d'una candidatura democràtica al rectorat, càrrec per al qual proposaven al Dr. Josep Laporte. Aquests catedràtics no van aceptar el Manifest de Bellaterra i van redactar un altre document que duia per títol "Declaració de principis.................". Aquest document va ser signat també per altres professors i alumnes. Entre els signants s'hi comptaven DOS professors redactors del Manifest de Bellaterra NOMS. En endavant, per evitar confusions, no designarem els documents pel seu títol autèntic, sinó per la designació amb la que han estat coneguts: Manifest de Bellaterra i Document dels Catredràtics.
El 15 de març del mateix any, en plena vaga de professors, es va reunir un Claustre d'Universitat. La iniciativa de demanar-ne la convocatòria va partir del professor Enric Lluch i Martin. A primera hora del matí, el rector, Vicente Villar Palasí, rebé un telegrama del ministeri d' Educació prohibint l'ús del català. Parlàrem, doncs, en castellà, llengua que aquell matí, i només aquel matí, odiàrem. Es va aprovar la convocatòria del Tercer Congrés Universitari Català. Es va aprovar la "Declaració......... ", és a dir, el Document dels catedràtics. L'exposició i proposta d'aprovació del Manifest de Bellaterra va ser confiada al professor Josep Montserrat, que va haver de fer-la en castellà, car no havia tingut temps d'acabar la redacció d'un discurs en llatí. L'estament del professorat numerari va rebutjar majoritàriament l'aprovació del Manifest, en termes àdhuc airats. A la fi es va negociar la següent moció, alambicada i ambigua: És clar, doncs, que el Manifest de Bellaterra no va ser aprovat pel claustre, i el Document dels Catedràtics, si.
La primera alteració subsegüent de la veritat històrica té agents perfectament identificats. Fórem nosaltres mateixos, els autors del Manifest, el qui afirmàrem sempre que el Manifest havia estat aprovat pel claustre, i ningú no va creure oportú de desmentir-nos.
El novembre del mateix any va morir el dictador i va començar la llarga marxa vers la democràcia. Els esdeveniments i els textos del temps de la repressió començaren d'adquirir valor històric i paradigmàtic. El Manifest de Bellaterra fou un dels més beneficiats, i va ser conegut i reconegut a tot Espanya, contribuint considerablement a la formació de l'ideari de la nova universitat democràtica. Del Document dels catedràtics no s'en va parlar mai més. Els qui l'havien redactat eren conscients que havia estat una proclama conjuntural, destinada exclusivament a promoure l'accessió d'un rector lliurement elegit; una volta el resultat feliçment obtingut, el document fou relegat a l'oblit.
Els deu anys següents vegeren la renovació total de les universitats catalanes. Es reuní el Tercer Congrés Universitari Català i les universitats es dotaren de nous Estatuts i de governs elegits de forma independent i participativa. En l'ampli moviment d'idees que es va produir, el Manifest com a norma deixà de ser efectiu, totalment sobrepassat per l'evolució de la cultura universitària. Subsistí, tanmateix, el Manifest com a text, com a diploma històric, com a record i paradigma de la lluita per la llibertat. I aleshores començaren de produir-se episodis d'apropiació de la paternitat del Manifest per part de persones que no solament no havien contribuït a la seva redacció, sinó que clarament l'havien rebutjat. La substanciació documental d'aquests episodis és un treball de recerca d'hemeroteca que mereixeria ser endegat.
L'any 1985 el claustre de la Universitat Autònoma va promoure la celebració d'un acte commemoratiu del Claustre gloriós del 1975. Era rector el dr. Antoni Serra Ramoneda. D'una manera espontània, la commemoració del Claustre va derivar vers la commemoració del Manifest de Bellaterra, que era de fet el reclam mediàtic més eficaç. La mesa de l'acte acadèmic commemoratiu estava integrada per LLISTA. Aquesta llista fou difosa en cartells per tota la Universitat i enviada a la premsa. Dels integrants d'aquesta mesa, , TRES eren redactors i firmants del Document dels Catedràtics, aprovat pel Claustre del 1975. No hi havia cap representant dels redactors de l'Autèntic Manifest de Bellaterra. Informat del nyap, el rector Ramoneda intentà convèncer els professors Enric Lluch i Josep Montserrat que acceptéssin a darrera hora formar part de la mesa. Aquests refusaren, i l'acte es va haver de suspendre. L'aprenent de Big Brother que intentà modificar la història d'aquesta universitat era un vice-rector amb nom i cognoms, revelats en el seu moment pel personal administratiu que presencià l'acte contra-històric de l'eliminació dels noms de Lluch i Montserrat de la llista original i correcta de components de la mesa commemorativa.
Cinc anys més tard, el rector Josep Maria Vallès va voler recuperar la memòria històrica de la Universitat i va convocar un acte commemoratiu directament del Manifest de Bellaterra. Aquesta vegada el claustre de 1975 no entrava a la festa. Amb raó. El claustre havia quedat reduït a la condició d'episodi intern de la Universitat Autònoma, mentre que el Manifest seguia sent considerat un valor de dimensions panhispàniques. Tant és així que l'acte havia de ser presidit pel ministre d'Educació, sr. Solana, el qual lliuraria una medalla als redactors i firmants del Manifest.
Pocs dies abans de la data fixada per l'acte vaig tenir coneixement de la llista de persones que havien de rebre la medalla commemorativa del Manifest: eren tots els signants del Document dels Catedràtics. La llarga mà de Big Brother seguia actuant: els signants del Document dels catedràtics es disposaven a passar a la història com a pares del Manifest de Bellaterra, que en el seu moment alguns d'ells havien rebutjat. Vaig comunicar les meves reserves als organitzadors, que es van mostrar molt sorpresos, car, segons en van dir, no tenien cap exemplar del manifest de Bellaterra, i desconeixien també l'article de El País en el que, cinc anys endarrere, s'havia desplegat la vertadera història del Manifest. Val a dir que la rectificació, aquesta vegada, es va produir a temps. L'acte fou reajustat per commemorar ambdós documents, i els autors del vertader Manifest de Bellaterra foren convocats a rebre la medalla conjuntament amb els signants del Document dels Catedràtics. La pau i la concòrdia foren salvaguardades, però la veritat històrica naufragà miserablement. I m'ha semblat adient restablir-la en un acte convocat precisament per historiadors. En síntesi: l'únic i vertader Manifest de Bellaterra és el document titulat Declaració de Principis per una Universitat Nova en una societat democràtica.

Bellaterra. 2000.

Res

Inserció de continuïtat.

EL BARQUER DELS DÉUS. 14 i 15

14

EL DARRER PONENT


Isidor de Licòpolis tornà a omplir les copes dels homes i de les dones que romanien drets i silenciosos entorn de la gran taula del menjador del seu casal, atapeïda d'or i de pedres precioses. La meitat del parament desapareixia sota una espessa catifa de monedes d'or, curosament arrenglerades en munts de deu peces. L'altra meitat estava coberta d'estoigs de fusta i de cuiro plens a vessar de pedres precioses: maragdes, safirs, turqueses, perles. A terra, arran de la taula, hi havia tres caixes de fusta curulles de vaixella de cristall, de plata i de vidre pintat.
Aquells tresors representaven la resta de la fortuna dels estadants del Temple de Thot de Terra Endins. Durant els dos darrers mesos, Nimlot havia procedit a la liquidació de tot el seu fons comercial i de tots els seus altres béns arreu d'Egipte, i ho havia convertit tot en moneda i pedres precioses. Una part important del capital havia estat dipositada a Sidó, confiada al corresponsal de Nimlot a Fenícia, el qual es faria càrrec de fer-lo arribar en trameses successives i segures a Carre, on residien Totmès i Tírsit des de feia dos mesos. La resta havia anat estant transportada d'amagat a la hisenda d'Isidor de Licòpolis, on ara es trobaven reunits per fer-ne la distribució definitiva.
El temple de Thot es tancava. El governador d'Antinòpolis, irat per la fugida dels dos escribes diabòlics i atiat pels monjos pacomians, havia urgit la comparecència de Nimlot i Menat-Neter davant del seu tribunal en el termini d'una setmana. Les acusacions eren greus: transgressió del rescripte que autoritzava l'ús del temple de Thot de Terra Endins exclusivament com a magatzem comercial; els acusats hi havien restablert el culte pagà; desobediència de l'ordre de lliurar els seus fills al tribunal; frau fiscal, en no declarar les grans partides de teixits lliurades als nubians. La condemna previsible era confiscació de tots els béns i exili al Gran Oasi.
Durant unes setmanes havien alimentat encara la il.lusió d'anar-se a reunir amb els seus fills a Carre. Però la situació s'havia degradat ràpidament. Nimlot i Menat-Neter sabien que ara estaven permanentment vigilats; dues persones de la seva notorietat no tenien cap possibilitat d'emprendre la fugida sense ser ràpidament detectats i detinguts. No els quedava altra opció que agafar voluntàriament el camí del desert per reunir-se amb els seus avantpassats al País de Ponent.
-Repetim-ho perquè quedi ben entès -digué Isidor-. No constarà en cap document, ho heu de guardar a la memòria. Tota aquesta porció -i Isidor estengué un cinyell de cuiro per separar tot un rectangle de peces d'or- està destinada al pagament de les taxes cadastrals dels fidels de l'antiga religió que conreuen les seves terres a l'Alta Tebaida. Se'ls anirà pagant cada any fins a la propera indicció; segons els nostres càlculs, els diners han de bastar. Au, ja podeu començar d'ensacar-los.
Els homes i les dones anaren enfarcellant les peces d'or, de deu en deu, en escarselles de llana, i quan estigueren totes embolicades les ficaren dins d'una sàrria de cuiro.
-Aquestes altres -Isidor indicà la resta de les peces d'or- seran esmerçades en pagar els estudis dels fills dels adoradors a l'Alta Tebaida durant els propers deu anys. Ja les podeu ensacar.
Les enfarcellaren de la mateixa manera que les altres i les dipositaren dins d'una altra sàrria.
-Les pedres precioses les guardeu escampades per les vostres cases i les poseu a disposició de Turi; ell les anirà venent per tenir cura de les necessitats de l'antiga religió a la vall del Nil. Ja les podeu recollir.
Tancaren els estoigs un per un i els anaren enquibint en una tercera sàrria.
-Les caixes de vaixella, ben tancades i segellades, les lliurareu a Turi per a que les faci arribar al temple d'Isis de Filé, com un homenatge del temple de Thot. I ara, bevem en honor dels déus i per les nostres vides.
Tots aixecaren les copes i begueren en silenci. Tot seguit, els homes i les dones prengueren les sàrries i les caixes, les baixaren al pati i les carregaren a les alforges de tres rucs que esperaven pacientment lligats a les anelles del mur. Aleshores emprengueren el camí del moll, on els esperava Turi amb la seva barca.

Les sales del temple de Thot havien estat completament buidades; el darrer fardell de llana havia estat retirat feia quinze dies. El mobiliari del temple i de la Casa de Vida havia estat estellat i distribuït en pires estratègicament amuntegades al voltant dels basaments de les columnes centrals de cada estança. Menat-Neter escampà draps i parracs al peu de cada fogaina i els anà ruixant amb oli. Nimlot, mentrestant, retornà a la Casa de Vida i amb una destral estellà la gran taula del menjador fins a reduir-la a un munt de buscalls que disposà en forma de pira al centre de l'estança, apropant-hi la resta de materials combustibles.
Vesprejava. El sacerdot i la sacerdotessa es revestiren amb els ornaments sagrats i es disposaren a celebrar per darrera vegada el ritual vespertí al temple de Thot de Terra Endins. Pararen l'altar d'Osiris al peu de l'escalinata d'accés; estovalles de lli finíssim, canalobres de plata, gerros d'alabastre amb flors fresques. Sobre un petit pedestal, l'estatueta d'Osiris. A entrada de fosc encengueren els ciris i recitaren les pregàries introductòries. Després alçaren l'altar i pujaren a pas processional vers l'entrada del temple. Allí s'aturaren i cremaren encens en dos encensers d'aram que havien deixat preparats. Recitant passatges de les "Lamentacions d'Isis i de Neftis" tornaren a aixecar l'altar i el portaren lentament a través del pati i de la sala hipòstila fins al santuari. Dipositaren l'altar al fons de la cel.la i aleshores, alternant-se en la recitació, llegiren els passatges de l'"Asclepios" sobre l'extinció de la religió d'Egipte:

"Un temps vindrà quan semblarà que els egipcis han estat servint la divinitat debades, quan el seu culte diví serà menyspreat. Perquè tota la divinitat fugirà d'Egipte i pujarà al cel; aleshores Egipte quedarà com una vídua, abandonat pels déus.
Egipte!
"Als egipcis se'ls prohibirà retre culte a Déu, i fins i tot, aquells qui seran trobats honorant i venerant Déu seran condemnats a la pena capital. En aquell dia, aquest poble, el més piadós de tots els pobles, esdevindrà irreligiós. Ja no vessarà de temples, sinó de cadàvers."

Acabada la lectura, drets i amb els braços alçats recitaren pregàries i himnes hores i més hores, fins que les candeles començaren de parpellejar. Aleshores, Nimlot i Menat-Neter prengueren la petita estàtua d'Osiris, l'abraçaren, l'embolicaren amb una ampla peça de lli i la depositaren sobre la pira de llenya del centre del santuari. Després s'ajaçaren per descansar sobre uns pallots al racó de la sala hipòstila on els petits escribes solien estudiar.
A punta de dia Nimlot i Menat-Neter prepararen dos sarrons amb queviures per tres dies i ompliren dues carabasses d'aigua. Nimlot encengué un niu de foc covat de dues hores de coll arran de cadascuna de les pires del temple i de la Casa de Vida. Tot seguit es revestiren amb els ornaments sacerdotals de les grans solemnitats; Nimlot una túnica de lli blanquíssim entreteixida amb fils d'or, una estola de seda blava creuada sobre el pit, una diadema de topazis al cap i un pectoral de plata amb una figura d'Horus de cap de falcó feta amb tessel.les de turquesa. A la cintura es cenyí una espasa amb el puny en forma de creu nansada. Menat-Neter es posà una túnica de lli de blanc enlluernador amb un cinyell de seda blava, una diadema de maragdes al cap i un collaret de perles enfilades en or. Ambdós anaven calçats amb botes altes de les que s'utilitzaven per la travessa del desert. Lligades als sarrons duien capes de llana bruna amb caputxó per a les ventades de sorra.
Baixaren en silenci l'escalinata del temple i al capdavall, deixant a l'esquerra el camí ferrat d'Hermòpolis, prengueren el carrerany dels caçadors que s'endinsava per la frau que en lenta ascensió pujava fins a la primera carena de les muntanyes líbiques, ja en ple desert. Arribats a la llera del còrrec, es giraren per albirar per darrera vegada l'imposant edifici del temple de Thot de Terra Endins. Menat-Neter no pogué retenir les llàgrimes i es repenjà apesarada sobre l'espatlla del seu marit. Nimlot li prengué la mà i la conduí sender amunt, sempre arran del xaragall travat de bardisses i romagueres.
Era el desè dia del mes de Tobe, el gener dels romans, de l’any 454. Feia un temps net i clar. El cel era d'un blau brunyit, no encara esblanqueït per les calors diurnes. El sol acabava de deseixir-se de les muntanyes aràbigues i, vermellós encara, es disposava a emprendre la seva cursa ardorosa. Bufava un oreig del Nil que arrencava sospirs a les branques dels garrics que maldaven per sobreviure a la llera del torrent, que revenia un o dos cops a l'any.
Després de dues hores de pujada suau pels sacosteis de gresa assoliren el trenc d'aigües i, deixant el còrrec, escalaren a mà dreta un còdol granític que s'alçava com una torre de muralla damunt del cingle, des del qual s'albiraven les últimes estribacions de les munyanyes líbiques que baixaven fins a les comes properes del riu. Allí, drets i immòbils, esguardaren en la direcció del temple de Thot de Terra Endins que, redossat al peu d'un cingle, no era visible des de la carena. Al cap d'uns minuts, tallà l'aire un paorós espetec, i una densa columna de fum negre s'aixecà de l'indret del temple. El vent havia amainat, i la fumera s'enlairava dreta i cilíndrica com el pilar d'un temple. Una altra explosió precedí una tremenda flamerada que escampà brolladors d'espurnes per tota la vall fins a Hermòpolis i el Nil. Altres espetecs, cada vegada més fluixos, s'anaren succeint per espai d'una hora. A la fi, la fumerola minvà i esdevingué un núvol blanquinós que s'arrapava als cingles, en alguns dels quals s'havien arborat focs de matolls.
Menat-Neter i Nimlot baixaren del greny en silenci i emprengueren la ruta del desert. Caminaren tres hores per un altiplà pedregós clapat d'argelagues i garrigots. Al peu d'un penyalar de llécols que guspirejaven sota el cop de sol trobaren el primer pou de la ruta, arran del qual un bosquet de sicòmors oferia una ombra escarransida i precària. Menjaren una mica, ompliren les carabasses amb l'aigua del pou i reemprengueren el camí. El ras s'acabava abruptament amb una cinglera que dominava des de llevant l'immens desert de sorra que s'estenia vers ponent a pèrdua de vista. Un grau vertiginós baixava fins a la planura erma i blanquinosa, travessada per l'esblaimada ratlla de la ruta. No tenien ganes de parlar. L'espectacle de l'incendi del temple de Thot de Terra Endins els havia deixat esmaperduts. Caminaren tota la tarda, sota un sol abrusador. A entrada de fosc cercaren l'aixopluc d'una de les cofurnes utilitzades pels caravaners, que al menys els oferia refugi contra les feres del desert. No és que en quedessin gaires, de feres; per tota aquella contrada havien estat delmades pels militars de la guarnició d'Hermòpolis, molts dels quals provenien de la Mauritània i solien combatre el seu avorriment fent batudes de caça pel desert. Menjaren un mos, begueren un glop d'aigua (el proper pou quedava a un dia de camí), s'embolicaren en llurs capes i es disposaren a dormir l'un arran de l'altre. Seguien mantenint un silenci consirós, cercant confort en l'escalfor del contacte corporal.
El fred els desvetllà abans no clarejà. Encengueren una petita fogata amb encenalls i brosta que trobaren al refugi i esperaren que la primera llum de l'alba fés visible el viarany del desert. Aleshores, encara embolcallats en les capes, reemprengueren la ruta vers ponent, amb la idea de caminar sense aturar-se fins el segon pou.
El sol transpuntà, un disc roent que s'arrencava penosament de les serralades aràbigues, grises i blavoses. Els errants plegaren les capes, es posaren els capells de travessa, revisaren els mitjons de cotó, indispensables protectors dels peus i prosseguiren la marxa pel viarany ja aviat arroentat. Arribaren al pou a mitja tarda, esgotats, assedegats i febrosos. Per sort, no hi havia ningú. Era una gran plaça de llosanes de granit que convergien en pendent vers el brocal del pou, protegit per una teulada de pissarra d'amples ràfecs sostinguda per quatre pilastres de granit. Arran de les negociacions de pau amb els blemis i les altres tribus del desert, els pous de les rutes caravaneres s'havien anat restaurant i netejant. Aquest era un dels acabats d'enllestir. Tot hi era nou i llampant. L'aigua del pou era abundosa i fresca. El rodal era rocallós, amb una minsa vegetació de garrics eixarreïts.
Arraulits a l'ombra de la teulada, els errants feren recompte de les seves provisions i comprovaren que els arribarien tot just fins al dia següent. L'aigua la tenien assegurada, car la ruta oferia gairebé sempre un pou per jornada.
La nit caigué sobtada, com sol succeir al desert. El fred era sec i tallant com un ganivet. Menat-Neter i Nimlot s'embolcallaren en llurs capes a recer d'un greny arran del camí i romangueren llarga estona contemplant el cel estrellat i bevent llargues glopades d'aigua. Aquell vespre conversaren. La fatiga del camí i la roentor del sol del desert havien endebolit en llurs esperits el record de la desaparició del temple de Thot de Terra Endins. Els semblava que era un esdeveniment de temps enrera, un record dolorós però no ja fiblant. El passat se'ls enfonsava en una broma indiferenciada aturada sobre la vall del Nil, desert enllà. A l'altra banda, vers ponent, el desert seguia, un desert buit, sense futur. Ara només existien ells dos, els sacerdots del temple de Thot de Terra Endins, estintolats arran d'una roca, l'un al costat de l'altre, sota la llum de les estrelles que parpellejaven en la profunda blavor d'un cel que encara era el cel d'Egipte.
-On són els nostres déus, Nimlot- mormolà Menat-Neter amb un fil de veu. I com si hagues sentit la seva pregunta, un llop udolà esferedorament des de les pregoneses del desert. La dona proseguí:
-Estem voltats de silenci i de solitud. Debades els cercaríem en els sorrals del desert o en les afraus de les muntanyes. I a la vall del Nil? Si en algun temps hi han estat, n'han fugit abans que nosaltres. On són, doncs? A les estrelles?
Nimlot respongué amb veu serena, com si recités una pregaria ceremonial:
- Aquesta volta esplendorosa d'estels i de planetes és un pur mecanisme mort i glaçat. No hi cerquis vida ni divinitat. Ni tan sols harmonies musicals. Tot això són il.lusions que hem nodrit per provar de donar un sentit a les nostres vides i a les vides dels altres. L'univers és una màquina que no té altra vida que la que nosaltres li donem quan el reflexem en les nostres ments. Els déus no són al cel estrellat, ni a la vall del Nil, ni al desert de ponent. La divinitat es troba més enllà i més endins.
- Parla'm de la divinitat més enllà.
- La divinitat és un poder únic sobre del qual no hi ha res. Ell és el vertader Déu i pare de tot, el que es troba en una pura llum que cap mirada no pot fitar. Essent l'esperit invisible, no convé de pensar-lo com un déu, perquè ell és més que un déu, i no hi ha ningú per damunt d'ell, perquè ningú no el domina. És indefinible, perquè ningú no el precedeix per poder-lo definir; és inescrutable, perquè ningú no el precedeix per poder-lo escrutar; és invisible, perquè ningú no el pot veure; és inexpressable, perquè ningu no el pot abastar per poder-lo expressar. Aquesta és la llum incommensurable, simple, santa i pura. No és res del que existeix; essent més enllà de l'ésser, és un No-Existent. Com et podria parlar d'ell?
- Parla'm de la divinitat més endins.
- Mai no podràs conèixer el vident de la vista; mai no podràs conèixer el coneixedor del coneixement. Per una part hi ha tot allò que existeix, per una altra part hi ha allò que coneix tot allò que existeix. El coneixedor és No-Existent. Com et podria parlar d'ell?
- Aquest No-Existent més endins i aquell No-Existent més enllà, són el mateix?
- Sí, són el mateix. Units a ell, quan els nostres cossos i els nostres sentits siguin absorbits pel desert, serem dissolts en la infinitud de la No-Existència.
Nimlot callà. Menat-Neter romangué en silenci. El llop no havia tornat a udolar. Els estels seguien la seva cursa vers ponent, mantenint-se fidelment en les òrbites que els vivents de la Terra els havien assignat.
A punta de dia, quan ja la cinta blanquinosa de la ruta era albiradora, els errants ompliren les carabasses i es tornaren a posar en camí vers ponent. El terreny era un seguit de comes pedregoses trencades per còrrecs eixuts, sense altra vegetació que escadussers matolls d'argelagues i ginebrons. No havien assolit encara el paorós desert de sorra, en el que tots els camins es perden. Al cap d'una hora de caminar vegeren a la vora del camí un munt de rocs de forma allargassada; d'aquella manera els caravaners i els soldats enterraven els caminants que trobaven morts sobre la ruta, per a que no els devoressin les feres del desert.
A migdia, a redós d'un penyal pissarrós, consumiren les seves darreres provisions, estalviant l'aigua per a que els durés fins al proper pou. Hi arribaren a entrada de fosc. Era un indret agradós, una mena de petit oasi amb palmeroles i sicòmors al voltant d'un bassal protegit amb carreus de gres i llécol. El pou es trobava dins d'un cobert arranat a un greny. Hi havia munts de palla, encenall i buscalls. Encengueren un braser en un fogall apariat a redós del cobert i, ben embolicats amb les capes, s'hi arrauliren per passar la nit. Ja no havien tornat a parlar més.
Abans de l'alba es llevà un oratge que aixecava núvols de polsim en el desert. Esperaren. A mig matí havia esdevingut un botorn que encegava. Decidiren romandre a recer del pou. Ja no tenien queviures, però al menys podien abeurar-se d'aigua fresca.
Al cap de tres dies el vent amainà i el cel tornà a aparèixer blau i fred com un immens tendal de festa. Els errants, defallents però encara no esvaïts, ompliren les carabasses i s'endinsaren novament pel camí de ponent. Menat-Neter caminava fatigosament, recolzada en el braç de Nimlot, que s'esforçava per mantenir un pas ferm i compassat. L'hora baixa els sorprengué lluny encara del rodal del següent pou. Sortosament, la llum esblaimada de la lluna en creixent bastava per rescatar la ruta. Arribaren al pou a mitja nit, i amb prou feines tingueren esma per pouar aigua. Era un lloc inhòspit, sense cap mena d'abrigall. Estintolats per terra, reposaren sense arribar a dormir, i a trenc d'alba, esperonats pel fred, reemprengueren la ruta vers ponent. El següent pou quedava a dues jornades de camí, però no s'hi capficaren gaire. Sabien ja que abans d'arribar-hi els sortiria a l'encontre el Ponent vertader, el que havien sortit a cercar, el Ponent sense Alba.

15

LA FI D’UNA CIVILITZACIÓ


Turi mirà fixament Pinedjem i demanà amb força, encara que ja sabia la resposta:
- Haig de tornar, Pinedjem?
- No, Turi, no has de tornar.
- Adeu, sacerdot escriba del temple d'Isis.
- Salut, barquer dels déus.
La barca avarà lentament amb les veles desplegades per aprofitar el ventijol de llevant, i començà de remuntar el corrent. Dempeus a la riba, Pinedjem vegé com s’allunyava, fins que es perdé de vista en un revolt del riu. Aleshores baixà cap el camí de sirga del petit canal que vorejava el temple pel cantó de migdia. Els camps de l'altra banda, fins feia poc curosament cultivats, eren ja erms i plens de cugula. El canal estava pràcticament embussat, car l'any anterior no havia estat dragat després de la crescuda. A l'altra banda del temple, l'antiga Casa de Vida, que havia estat el taller de producció de manuscrits, estava tancada i barrada. Els horts eren una selva d'herbots i matorrals, freqüentada de nits per la selvatgina del desert. Pinedjem pujà al temple i s'adreçà a una de les capelles del santuari, que des de feia tres mesos, quan havia tancat totes les altres dependències, li servia d'allotjament, i deslligà Nup, el seu gos fidel i vigilant, el seu únic company en aquells dies de la darrera desolació. Nup, un esplèndid exemplar de gos del Faium, li posà les potes sobre el pit i li llepà les mans amb esgarips de joia. Pinedjem el deixà fer, i després s'assegué sobre una gruixuda catifa de llana i begué aigua d'un càntir que tenia en fresc dins d'una fornícula al costat d'un cistell de dàtils. Nup s'ajegué al seu costat rosegant una costella de porc més pelada que un bloc d'alabastre, llançant esguards cobejosos al sac de galetes de peix que Turi li havia dut, penjat a la paret fora del seu abast. No, el gos no havia de passar gana, havien acordat Turi i Pinedjem. Es tractava ara, simplement, d'una questió de disciplina horària.
Pinedjem clogué els ulls, fatigat. Se sentia ja molt feble. Feia una setmana que no menjava res, només bevia aigua. Repassà mentalment els preparatius. A la Casa de Vida no hi quedava absolutament res; havia regalat als operaris, en despedir-los, tot el mobiliari, els instruments, els blocs de papir i les tintes. El temple estava completament desafectat; el santuari buit, amb les portes obertes de bat a bat. Les inscripcions i les pintures de l'atri i de la sala hipòstila havien estat curosament gratades i esborrades fins a alçada d'home. Fins i tot havien desaparegut els grans batents de la porta que separava la sala hipòstila de la nau interior; els havia donat al pagès que li havia menat les terres fins l'any passat. El temple era ja només una carcassa de pedra i fusta buida i desolada.
I el gos? Què se'n faria, del gos? Sabria retornar tot sol al seu país verd i florit? No el matarien, creient-lo endemoniat? Ara no hi havia manera de foragitar-lo: tornaria de seguida prop del seu amo estimat. Pinedjem formulà una plegaria a Anubis, el déu que es manifestava en forma de gos, a fi que protegís aquella bestiola que tan fidelment l'acompanyava en els seus darrers moments. I així, mentre tot el que restava de la glòria de l'antic Egipte s'anava extingint en la fràgil persona del sacerdot escriba del temple d'Isis, ell s'entristia i s'encaparrava pel destí del seu gos.
A la vila d’Anteòpolis, els darrers esdeveniments del temple d'Isis eren esbrinats i escatits amb tota cura dia per dia. Els monjos del convent de Sant Daniel havien establert un lloc de guaita permanent a l'altra banda del riu, a migdia de la població. Els barquers de la confraria cristiana de pescadors es repartien la tasca d'espiar el que succeïa en el grandiós edifici del temple, clarament visible des del riu. No passava una hora que una barca o un esquif no s'aturés al peu de l'escalinata d'accés, provocant sovint els lladrucs de Nup. Se sabia ja, des de feia temps, que el sacerdot havia deixat de cultivar les terres del temple, i que havia tancat el taller d'escriptura. Els seus servidors nubians havien retornat a Filé, en un vaixell sospitosament sobrecarregat. Pinedjem estava sol amb el seu gos. Se’l veia passejar amb pas vacil.lant per davant dels pilons de l'atri i, més sovint encara, ajagut a ple sol sobre l'escalinata. Era, conclogueren els observadors, qüestió de dies.
Els enderrocadors foren avisats. Arribaren amb tres barques curulles d'estris: malls, aixades, pics, pales, tacons, barres de ferro, betum de Judea i encenall. Atracaren aigües avall de la vila, a la riba líbica, des d'on s'albirava, lluny vers migdia, la grandiosa fàbrica del temple emmarcada pels rocallosos espadats. Els monjos vivien a les seves barques. Durant els tres dies que estigueren atracats a la vora del poble no s'acostaren ni una sola vegada a l'església parroquial. Els clergues del lloc, per la seva banda, feien com si ignoressin la seva presència; enderrocar temples egipcis no formava part de la seva tasca pastoral. No se’ls amagava que els seus fidels egipcis, que ho eren gaire bé tots, estaven orgullosos d'aquell magnífic monument del seu passat esplendorós. No entenien perquè no se’l conservava per convertir-lo en un temple dedicat a Santa Maria Verge i Mare. Tan diferents eren Isis i Maria?
El dia 18 del mes d’Epep de 454, el nilòmetre de Licòpolis registrà la primera pujada del nivell de les aigües; començava la inundació, el procés vital de la Terra Negra, la fecundació del desert, la marca inalterable del temps. El món i Egipte havien nascut alhora, engendrats per les aigües primordials. El treball dels camps s'aturà, i tothom es reclogué en els pobles i en les viles de les terres altes, esperant el miracle que es produïa any rere any.
Al temple d'Isis de Tkou les aigües començaren de llepar el segon graò del portitxol que duia a l'escalinata. Al tercer dia, la crescuda s'accelerà; el riu pujava amb onades que xarbotaven sobre les dalles de pedra. A migdia, al primer pòrtic del temple aparegué la fràgil figura de Pinedjem, vestit amb una blanquíssima túnica de lli i duent al pit les seves insígnies sacerdotals. Recolzat en un gaiato, baixà lentament els graons de la gran escalinata, seguit pel seu gos. Quan arribà arran de corrent, s'ajagué sobre la darrera dalla, amb els peus nusos a frec d'aigua.
Des del centre del riu, dos mariners de la confraria de pescadors, immòbils damunt la seva barca, l'observaven en silenci. Aigües avall, els monjos enderrocadors, embolcallats en els seus hàbits negres, esperaven silenciosos asseguts en les seves barques sobrecarregades.
El sol de migdia abrusava les lloses de l'escalinata, arrancant-los llampades platejades. No bufava ni un bri d'aire. El silenci era absolut, trencat només pel glopeig de l'aigua que lliscava cap el Nord. Ajegut sobre la pedra, amb el gos al costat, Pinedjem sentí com les càlides aigues del Nil besaven els seus peus descalços: ja no podia, ni volia moure's. El seu cos, definitivament endebolit, es lliurava a les aigües del riu d'Egipte. El seu esperit, però, amb una volada de potència abassegadora, remuntà el flux de la història i es trobà, fora del temps, immers en la glòria de l'Egipte immarcesible. Davant dels seus ulls esbatanats desfilaven com éssers vivents les figures de l'escriptura jeroglífica amb les quals havia entreteixit la seva ànima. Era una processó amarada de la llum del sol que neix quan es pon per occident, del sol que guiava la barca d'Osiris en mig de la mort i del caos. Gronxat per les aigües primordials, Pinedjem es recollia en la família divina, portant en la seva ment tot el que restava de la grandesa de l'Antic Egipte per lliurar-ho intacte al Lloc més enllà dels llocs, al Temps més enllà dels temps, escriba fidel que havia sabut conservar inviolat el tresor que li havia estat confiat.
Vesprejava quan, amb un esforç suprem, Pinedjem relliscà sobre els graons i es deixà cobrir per les aigües constants i acollidores. Només el seu cap, amb els ulls closos, sortia sobre el corrent que, infatigable, l'anava cobrint amb glopades maternals. Un graó més amunt el gos gemegava, immòbil sobre les pedres escaldades.
A l'altra banda del riu, centenars d'ulls enfebrits es mantenien fixos en l'escalinata del temple.
Sobtadament, un udol agut i inacabable ressonà sobre la Vall del Nil, rebotant contra els espadats de les muntanyes líbiques, flotant sobre les aigües del riu i penetrant en el desert a través dels congostos pedregosos i eixuts. Els esparvers interromperen el seu vol i baixaren a posar-se sobre els murs del temple; els xacals sortiren dels seus cataus per flairar el vent que venia de la vall, i àdhuc els lleons es regiraren sorpresos en la ruta del desert. I l'udol del gos de Pinedjem seguia llarg, desesperat, inextinguible.
A l'altra banda del riu, les barques dels monjos enderrocadors es posaren en moviment vers el temple d'Isis, amb les orles a frec d'aigua, mig enfonsades sota el pes dels instruments de l'evangelització.



HISTÒRIA I FICCIÓ


La narració d'aquest llibre és fictícia. El context és, tanmateix, rigorosament històric.
Egipte era una diòcesi de l’Imperi Romà d’Orient. Al segle V estava dividit en sis províncies. La vall de l’Alt Nil comprenia dues d’aquestes províncies, anomenades les Dues Tebaides. La capital administrativa era Antinòpolis, a la riba aràbiga. El centre militar era Ptolemaida, a la riba líbica.
De 450 a 457 va ser emperador d’Orient Marcià, casat amb Pulquèria, germana de l’emperador Teodosi II.
L’església cristiana d’Egipte era una sola demarcació, amb capital a Alexandria. Hi havia bisbes a totes les ciutats. Milers de monjos en centenars de monestirs s’escampaven per tot el país. Hi havia una església disident, els melecians, amb bisbats i monestirs. L’any 451 el concili de Calcedònia dividí els cristians orientals. La majoria dels cristians egipcis seguí el corrent anticalcedonià, anomenat monofisitisme, fins el dia d’avui.
El cristianisme, a mitjan segle V, era ja la religió majoritària. Successius decrets dels emperadors, sobretot de Teodosi I i Teodosi II, des de mitjan segle IV, havien anat arraconant la religió antiga, prohibint el culte, el sacerdoci i l’ensenyament. A mitjan segle V la religió antiga era ja residual a Egipte, a Síria, a Grècia i a Roma. Amb tot, les creences personals foren respectades fins a l’emperador Justinià, que al segle VI prohibí totalment la religió ancestral i suprimí la llibertat de consciència.
La darrera inscripció jeoglífica trobada és del 394, a Filé. Les dues darreres inscripcions demòtiques trobades són del 453, també a Filé.
Personatges històrics, en la novel.la, són els emperadors esmentats, Hipàtia, el dux Maximí, el prefecte augustal Probus, Cir de Panòpolis, Horapol.lò el Jove, el monjo Seniti i el sacerdot escriba de Filé (el vertader nom del qual desconeixem).
Hi ha dos personatges transposats. Hermodor de Tebes és una transposició d'Olimpiodor de Tebes, diplomàtic i escriptor que l'any 421 visità els blemis i escriví "La guerra dels blemis" . L'altre és Dionisi de Panòpolis, que és una transposició de Nonnos de Panòpolis, autor de les famoses "Dionisíaques" i d'un "Comentari de l'Evangeli de Joan" .
Els altres personatges són ficticis, però responen a tipus documentats en els papirs.
Els temples descrits en el capítol "Un viatge pel Nil" són tots reals.
El temple d'Osiris d'Akoris (capítol 1) és fictici. El nilòmetre és real. Allò que hi ha al cim del turó d'Akoris és una necròpolis.
El temple d'Isis de Tkou, arran del Nil (capítol 2), és real, però es trobava a l'interior de la vila d'Anteòpolis. La ficció separa el temple i la vila.
El temple de Thot de Terra Endins és mig fictici. A la necròpolis d'Hermòpolis (actual Tuna el -Gebel) hi havia un temple de Thot.
La descripció de la ciutat d'Alexandria (capítol 4) té en compte els resultats de les darrreres excavacions.

La capella d'Isis del capítol 5 és fictícia, però respon a un context real.
El temple de Sobek del capítol 6 és fictici.
La descripció dels monuments de l'illa de Filé respon al seu estat arqueològic actual.
El camí de Ptolemeu Filadelf de Coptos a Berenice és real. La descripció té en compte les ressenyes dels viatgers antics.
La descripció del país dels blemis és fictícia; no n'hi ha ressenyes contemporànies. El context històric és real.
El temple d'Hator d'Ankirónpolis (capítol 6 ) és fictici. El procediment de l'enderrocament es basa en descripcions antigues, en particular de l'historiador Teodoret de Cir.
Els sacerdots estaven dividits en multitud d'ordres, no sempre ben identificats. En aquesta obra adopto una classificació plausible en cinc grups: 1. Sacerdots profetes, amb el cap dels profetes; 2. Sacerdots escribes; 3. Sacerdots estolistes; 4. Sacerdots uab o pastòfors; 5. Sacerdots ocasionals o del cinquè orde. A l'època romana els estaments es van cofondre i tothom feia de tot. Hi havia sacerdotesses uab.
Un polícopon era un vaixell de dos pals i quatre o sis rems, que podia transportar uns quatre-cents sacs de cereals.
La unitat monetària era la moneda d'or denominada "solidus" (d'on ve el mot "sou"). Amb un solidus es podia comprar un bon vestit.
Per llengua "egípcia" s'entén la llengua egípcia tardana, denominada actualment "copte". Tenia molts dialectes. Al segle V la llengua vehicular era el dialecte sahídic.
La llengua blèmia no ha estat interpretada.

EL BARQUER DELS DÉUS. 11

(Nou error: publico aquí el capítol 11, després dels 12 i 13)
11

EL POBLE DEL DESERT


-Decidit, Nimlot?
-Els déus han decidit per nosaltres, Hermodor. Si tot s'esdevé com tu i el dux Maximí heu previst, se'n podran derivar grans beneficis per a la nostra gent. Tal com estan les coses, amb els monjos altra vegada esvalotats, un servei d'aquesta mena a l'Imperi ens pot donar un respir.
-Ja ens l'està donant. Turi diu que mai no havia estat tan ben tractat pels magistrats dels ports com aquestes darreres setmanes. Mai no han ignorat, ni de bon tros, que la barca de Turi és el vaixell d'Isis, i que treballa pels fidels de l'antiga religió, però sempre han fet els ulls grossos. Ara, tanmateix, poc se n'hi falta perquè li ofereixin l'oli de les llànties. D'altra banda, he sabut de bona font que Maximí ha demanat a Dionisi de Panòpolis que ordeni als monestirs de tenir tancats els escamots d'enderrocadors.
-Durarà gaire aquesta bonança?
-Fa de mal dir. Maximí està molt primparat. Només el sosté l'afany d'arranjar definitivament el problema dels blemis. Els darrers anys només ha viscut per a això. Però en qualsevol moment pot passar avall. I aleshores...
-Digues-me, estic encuriosit per saber com s'ho ha fet el dux per estar tan ben assabentat de les nostres coses. Dius que ho sabia tot de Pinedjem i els meus fills...
-Crec que m'hauria pogut assenyalar per quin punt de la gramàtica passaven.
-És extraordinari!
Hermodor somrigué.
-Jo sóc la persona menys indicada per estranyar-me'n. Com a ambaixador, he tingut dotzenes d'agentes in rebus, és a dir, espies, al meu servei; ho sabia tot. Maximí té agents escampats per tota la vall del Nil. Estic segur que sap la quantitat exacta de fardells de llana que tens als teus dipòsits.
-I Pinedjem que confiava que ningú no sabria que ensenyava la llengua sagrada als meus fills...
-Pinedjem és un esperit innocent, i sort en tenim. Nosaltres no ens podem permetre el luxe de ser candorosos. Hem d'actuar per raons polítiques. I en aquests moments les raons polítiques exigeixen que tu i els teus fills aneu a visitar els blemis al seu desert més profund per temptejar el seu estat d'esperit amb vista a signar un tractat amb l'Imperi Romà.
-Pel que fa a mi, encara ho entenc, sóc un sacerdot conegut a la vall del Nil; però Totmès i Tirsit...
-És una cosa que jo ignorava i que Maximí em féu saber. Entre els blemis, els teus fills són tinguts com una mena d'encarnació de les divinitats de la saviesa egípcia: Thot, Anubis, Maat... Vaig poder-ho verificar a Filé: tothom ens demanava per ells. Maximí ho ha vist clar: una gestió teva en presència dels teus fills pot inclinar els blemis a considerar la conveniència de signar un tractat.
-Més que l'amenaça de l'exèrcit?
-No el temen, l'exèrcit romà. Saben que al desert són invulnerables. La desfeta de febrer passat fou un episodi al qual han donat molta més impórtància els romans que els blemis. De fet, va ser el resultat, una vegada més, d'una acurada informació.
-Molt bé, m'has captat per al teu ofici, ambaixador...En fi, de més verdes en maduren. Quan caldria partir?
-Tobe, és a dir, gener, és un bon mes per anar pel desert.
-Quan durarà l'expedició?
-Entre anar i tornar, menys d'un mes.
-Bé, ens queda un mes per preparar-nos. Quin serà l'itinerari?
-Primer passareu per Tkou per veure Pinedjem.
-Als joves els plaurà d'allò més. Podran aprofitar per fer un bon repàs de gramàtica amb el mestre.
-Després anireu a Coptos. Allí trobareu Razès, el petit blemi de qui t'he parlat. A Coptos un home de Turi haurà reclutat una petita quadrilla per la travessa del desert. De primer prendreu l'antiga ruta de Ptolemeu Filadelf de Coptos a Berenice, molt passadora. Després us internareu pel desert cap al sud; a partir d'aquest moment us haureu d'espavilar: els guies de Coptos ja no us acompanyaran.
-On trobarem els cabdills dels blemis?
-Em penso que al voltant de les muntanyes Maragdines. Razès us hi sabrà conduir.
-Més cervesa, ambaixador?
-Més cervesa, ambaixador.

Bufava un vent del nord fred i humit. El sol, clavat a les boires de les muntanyes aràbigues, difonia una llum grisosa sense gota d'escalf. Dreta al darrer graó de l'escalinata del moll, Menat-Neter alçava els braços per acomiadar i beneir els expedicionaris. Ella havia fixat la data de la partença: dos dies després del final del període de Tírsit. Turi cridà l'ordre d'amollar les amarres. El Rois, amb totes les veles hissades, s'esmunyí rabent canal avall a la recerca del corredor del riu. A popa, Nimlot, Tirsit i Totmès agitaven els braços en senyal de comiat. El vaixell, voltejant el bòrees, s'endinsà aviat en el corrent central del riu, d'aigües baixes en aquella època de l'any.
Turi havia llogat una tripulació suplementària. Féu avinent a tothom que anaven per feina i que navegarien dia i nit, a vela o a rem, per tal d'arribar el més aviat possible a Tkou.
D'antuvi creuaren el Nil per anar a dipositar Hermodor a Antinòpolis. L'ambaixador donava per finalitzat el seu periple nilòtic i romandria a la ciutat fins que una galera imperial el retornés a Constantinoble. Turi l'acomiadà amb indissimulada recança; el polític i el barquer s'havien fet molt amics. L'un i l'altre sabien que ja no es veurien mai més.

Empesos pel vent de Xipre, que no amainava, passaren llestament pel davant d'Akhetaton i feren cap a Licòpolis, on arribaren després d'un dia i mig de navegar sense parar. A Licòpolis feren una escala ràpida per mercadejar provisions i prosseguiren el viatje. Entre vents favorables i remades enèrgiques, atemperades pels esforços culinaris d'Orsíesi, amarraren al portitxol del temple d'Isis de Tkou tres dies escassos després de sortir de Shmun.

Pinedjem volgué rebre els visitants al peu de l'escalinata del port, amb el seu fidel gos ajagut als peus. El retrobament del sacerdot amb els seus joves deixebles fou emotiu i melancòlic. Els tres únics dipositaris de la saviesa egípcia es tornaven a reunir en circumstàncies difícils i davant d'un esdevenidor incert. Tirsit i Totmès s'inclinaren profundament davant de Pinedjem i li besaren la mà. El vell escriba els abraçà llargament sense dir un mot. Després saludà tots els altres i aleshores, adreçant-se al noi i a la noia, recità en llengua antiga una frase de l'Aretalogia Solemne d'Isis: ells la continuaren sense vacil.lació. I tots s'encaminaren a la Casa de Vida, deixant només dos vaixellers per guardar el Rois.
Pinedjem havia envellit. Els seus cabells, completament blancs, li queien sobre l'espatlla com un vel sacerdotal. Ja no es movia del recinte del temple. L' escriptori estava gairebé tancat; només un parell de vells copistes es dedicaven a reproduir i arxivar els documents de la biblioteca, que eren tramesos regularment a Filé a fi de dipositar-los en lloc segur. Els prestatges de la Casa de Vida estaven ja gairebé bé buits. aqui
Malgrat la urgència de la missió que els duia al desert oriental, els expedicionaris havien decidit romandre tres dies a Tkou per tal que Pinedjem pogués escatir el grau de coneixement de la llengua sagrada dels seus deixebles. A la tornada pensaven esmerçar-hi una setmana sencera.
Asseguts a una llarga taula de l’escriptori, el mestre i els dos aprenents treballaven la gramàtica i els textos des de la sortida del sol fins a la posta, frisosos, com si el món s'hagués d'acabar, conscients uns i altres que alguna cosa certament s'acabava.
Als vespres celebraven el culte osiríac amb tot l'esplendor dels vells temps, amb càntics, recitacions i ofrenes que els vaixellers, entusiasmats, anaven a cercar cada dia als pobles veïns. Després de la celebració sopaven tots plegats a la Casa de Vida amb la llarguesa habitual del temple d'Isis de Tkou. Foren per tothom tres dies de goigs sobrehumans.
Passats els tres dies, Pinedjem es declarà ampliament satisfet dels progressos dels dos estudiants; d'ara endavant ja podrien treballar sols, tant sobre els textos dels regnes antics com sobre els de les darreres dinasties. Certament, no dominaven l'art de la composició; tanmateix, raonà Pinedjem, la llengua de l'antic Egipte no necessitava ara redactors, car no hi havia res per redactar, sinó intèrprets que preservessin de l'extinció els tresors de l'antiga saviesa.

El dia segon del mes de Tobe de 453, de bon matí, el Rois salpava del port del temple d'Isis de Tkou. Pinedjem, els dos vells escribes, dos servidors i el gos acomiadaren els expedicionaris al peu de l'escalinata. S'havia entaulat un gregalet que permetia al vaixell remuntar el riu a bona anadura.
-Si tot va bé, serem a Coptos en tres dies- comentà Turi satisfet.
Amb algun interval de vogada, i aprofitant la darrera lluna minvant per navegar de nits, el Rois atracava al port de Coptos el dia 4 de Tobe a entrada de fosc. Nimlot, Tírsit i Totmès desembarcaren i, acompanyats d'Orsíesi, s'adreçaren apressadament a l'indret on havien de trobar Razès, segons havia estat convingut. Es tractava de la casa d'un devot que era el representant dels interessos de Turi a la vila. Quan arribaren a la porta del magatzem, Razès, abillat amb els seus guarniments de ciutadà benestant, ja els esperava. Els dos escribes del temple de Thot i el músic blemi s'esguardaren en silenci. Orsíesi baladrejava per fer les presentacions, mentre Nimlot sotjava sorprès aquell inesperat exemplar de les tribus del desert. A la fi, Razès aixecà els braços amb els palmells de les mans cap amunt i digué en el més pur egipci:
-Razès de les Maragdines us saluda i us dóna la benvinguda a les portes del desert.
-Tírsit i Totmès del temple de Thot de Terra Endins saluden el seu amic Razès i demanen als déus prosperitat per a la noble nació dels blemis- respongué Totmès en el mateix to solemne.
Tírsit s'afanyà a treure del seu sarrò el present que portaven preparat: un pectoral d'or i topazis que representava Isis alletant Horus sobre un fons d'altes muntanyes. Razès el prengué embadalit, el mirà i el remirà i provà de posar-se'l sobre el pit. Tírsit i Totmès l'ajudaren a subjectar-lo amb corretjes que es lligaven per darrere. Acabada l'operació, Razès abraçà els dos germans, besà la mà de Nimlot i es llançà als braços d'Orsíesi, que l'esperava somrient. I des d'aquest moment els tres adolescents establiren la més ferma amistat.
El corresponsal de Turi a Coptos acollí els expedicionaris amb gran hospitalitat. Havia rebut precises instruccions de Filé i s'havia escarrassat per preparar el viatge al desert en les millors condicions possibles. Tot sopant els exposà el pla de la travessia.
-Anireu tots a cavall, amb dos guies i dues mules per a la impedimenta. Prendreu el vell camí de Ptolemeu Filadelf de Coptos a Berenice. És més llarg que la ruta d'Edfú a les muntanyes Maragdines, però està més ben conservat i vigilat. Sortireu de Coptos pel camí de la Vall de Rehenu, que és el camí de les caravanes que venen de Leucos Limen. Al primer pou els camins es separen; el vostre segueix cap al sud. En quatre jornades arribareu a Afrodito, a la cruïlla del camí d'Edfú a Leucos Limen. En aquests primers dies trobareu aigua i pastures abundoses. A Afrodito canviareu els cavalls per camells, deixareu el camí i us endinsareu pel desert. Els meus guies ja no us acompanyaran; el vostre guia serà aleshores Razès, o la seva gent. Entre Afrodito i les muntanyes Maragdines trobareu alguns dels campaments més importants dels blemis. No us puc dir res més.
-I la tornada?- demanà Nimlot.
-Tornareu probablement pel camí d'Edfú. Els blemis el coneixen bé i us podran guiar fins a les vores del Nil. Turi us recollirà un cop sabrà on sou.
-Anem amb una noia de tretze anys molt poc acostumada a aquesta mena de travesses- observà Nimlot-. Creus que podrà resisitir la duresa del viatge?
-Aquesta duresa és una imaginació dels egipcis- intervingué Razès emfàticament-. Els blemis anem pel desert com vosaltres sobre el vostre riu. A més, Tirsit és forta, ho resistirà perfectament, encara que d’aspecte és un xic neula… .
-Vaja qui parla- rondinà Tírsit, ofesa-; tots els músics blemis són secallons com tu?
-Vinga, no us baralleu abans de començar el viatge- tallà Totmès-. Ja us vagarà quan ens extraviem pels sorrals del desert.
-No ens extraviarem- digué Razès-. A més, no hi ha sorrals: tot són pedres.

Els dos dies següents els esmerçaren en mercadejar els equips necessaris per la travessa. Els tres joves anirien vestits de la mateixa manera: camisa d'estamenya, calces de llana amb culot de pell i botes. Ningú no s'adonaria que Tírsit era una noia. Nimlot conservaria la seva vestimenta sacerdotal, de fil, però, més gruixut i resistent. L'equipatge, fins a Afrodito, seria l'ordinari dels caravaners. No els calien tendes, perquè hi havia hostatges cada quatre o cinc estadis. Per les etapes dels desert ja proveirien al seu moment seguint les instruccions de Razès.
-I aquesta mena de barra embolicada, què és?- demanà Totmès.- Una llança?
-Ja ho veuràs quan arribem al desert- respongué Razès, displicent.
El dia setè del mes de Tobe, a trenc d'alba, l'expedició sortia de Coptos pel camí de la vall de Rehenu, perfectament enllosat en els dos primers estadis. Els guies locals anaven l'un al davant i l'altre al darrere. Nimlot sospitava que, més que guies, eren militars disfressats de guia, però no digué res. Després del capdavanter anava Razès cavalcant un nerviós corser castany. El seguien Nimlot, Tírsit i Totmès, que muntaven pacífics cavalls negres. Després venien els dos mulaters, que anaven a peu al costat de les mules. Tancava la marxa el segon guia.
Feia un temps cobert, més aviat frescal. La ruta discorria per una vall ampla i amena, amb freqüents bancals de vegetació on els guies deixaven pasturar els cavalls una estona. De tant en tant travessaven còrrecs amb un fil d'aigua que es perdia entre el pedruscall; els guies no deixaren que se n'abeuressin ni les persones ni les bèsties.
-Són salebroses – explicaren, -ja trobarem pous.
L'etapa del primer dia, fins al trencall de Leucos Limen, transcorregué sense incidents. A migdia, havent escampat el temps, arribaren al primer pou. Hi trobaren una nombrosa caravana que venia de Leucos Limen. Hi havia un grup de marxants etíops que portaven espècies i teixits de llana fina de coloraines. Atès que al matí Tírsit s'havia queixat d'una mica de fred, Nimlot mercadejà per a ella un xal de llana de colors vivíssims, que la noia s'entestà a portar de seguida, malgrat que la calor del migdia covava ja en aquelles fraus eixutes. Menjaren i begueren, abeuraren les cavalleries i prosseguiren la ruta amb pas descansat i sostingut. A mitja tarda arribaren al poblat caravaner que havia sorgit a la cruïlla dels camins de Berenice i de Leucos Limen, un indret amè amb pous i una arbreda de sicòmors. Hi havia un hostal força ben agençat, en una ampla cambra del qual s'allotjaren Nimlot i els tres joves. Dalt d'un penyal proper s'albiraven els murs encalcinats d'una estació militar.
Al vespre, mentre sopaven asseguts sobre gruixudes catifes nubianes, entraren al pati on es trobaven dos oficials desarmats que saludaren els hostes escampats sota els porxos i els demanaren noves de la ruta. Tot vaguerejant s'aproparen a la colla dels expedicionaris i demanaren als guies, en llengua grega, on anaven i si tenien alguna dificultat. Nimlot, que escoltava la conversa amb un somriure irònic, els convidà a beure, cosa que acceptaren de bon grat. Mentre bevien, els nouvinguts no treien els ulls de sobre Tírsit i Totmès. A la fi, els més jove de tots dos, un xicotàs ros amb una cara d'italià que no s'aguantava, deixà caure amb displicència una pregunta:
-Què, jovenalla, una excursioneta pel desert?
Tírsit li clavà els ulls a la cara i li amollà:
-Apa, romà, no dissimulis, que saps perfectament qui som.
Nimlot esclafí en una sonora riallada, mentre l'oficial s'enrojolava. El seu company acabà afegint-se a l'enriolament general i explicà:
-De cap manera no us volem destorbar, però tenim consigna de protegir-vos mentre us trobeu sobre la ruta dels ports del Mar Roig.
-No ens destorbeu, oficial- respongué Nimlot afablement.-Esteu fent la vostra feina. Encara que, ateses les circumstàncies, us podríeu trobar que fóssiu vosaltres els qui necessitéssiu la nostra protecció.
-Ja ho podeu ben dir- reconegué l'altre.- No estem gaire ben assabentats del que passa amb la gent del desert. Els mesos després de la batalla han estat de calma absoluta, però la situació es pot capgirar en un cluc d'ulls.
-No hi haurà cap capgirada.
Era Razès qui havia parlat. L'oficial el mirà sorprès; per l'accent havia reconegut un blemi en aquell noi correctament vestit a l'egípcia. Al capdavall, comentà:
-Ja veig que aneu ben acomboiats. Espero que tot us vagi bé.
Els militars s'aixecaren per anar-se'n tot regraciant Nimlot per la invitació. - -Fins a Afrodito- anunciaren, -anireu trobant alguns destacaments de la guarnició. No us estigueu de demanar-los qualsevol cosa que hagueu de menester.

Abans de la sortida del sol ja tornaven a estar sobre la ruta. Feia fred. Tírsit anava embolcallada a la regalada amb el seu xal de llana, mentre els altres es defensaven com podien.
A migdia, ja en plena calor, arribaren a una clotada en la que confluien dues pregones fraus per les que baixaven dos torrentols d'aiguës clares que formaven un toll a la vora del camí.
-És aigua neta- anunciaren el guies.
-Ens podem banyar?- demanà Totmès engrescat.
Nimlot consultà els guies i aquests digueren que no hi havia cap perill. En un tres i no res els adolescents s'havien tret la roba i xipollejaven en les clares aigües del gorc amb crits i rialles. Els adults es contentaren amb un pediluvi. Al cap d'una estona, ben refrescats i ben beguts, reemprengueren la ruta, que començava de pujar pels costers de les muntanyes del Mar Roig. A mesura que anaven ascendint s'enriquia la vegetació. Apareixien bosquets de sicòmors i clapes de matorrals; de tant en tant travessaven un rierol d'aigua clara. Es trobaven, digueren el guies, a l'indret més feraç de tota la ruta, que es mantenia així fins abans d’Afrodito, a tres dies de camí. A l'estiu, però, era tota una altra cosa; no hi havia aigua, i la vegetació es neulia quasi completament. Per això, de juny a setembre no hi passava gairebé ningú.
Pernoctaren a l'estació de Fonikon, molt concorreguda i amb bones instal.lacions.
L'endemà, quan travessaven un coll rocós i esventegat, trobaren un destacament de soldats que tornaven de Compasi. La ruta estava tranquil.la, digueren. Trobarien una gran caravana que venia de Berenice, car feia deu dies hi havia descarregat un vaixell que provenia de l'Aràbia i que duia de tot.
S'encontraren amb la caravana quan encara baixaven del coll cap a una plana verdosenca. Atàs que el camí era poca cosa més que un còrrec, s'apartaren a un esquei per deixar pas a aquella inacabable corrua de doscents camells acomboiats per una gernació guarnida amb tota mena de robes. No hi faltaven timbalers que acompassaven el ritme de la marxa. Els caravaners anaven a peu, calmosos i satisfets. Saludaven els joves amb sorpresa i bonhomia. Més d'un aturà el seu camell i els féu un obsequi. Quan la caravana hagué acabat de passar, Tírsit, Totmès i Razès trobaren als seus peus una pila d'objectes dispars: collarets, corretges, caputxes, sandàlies i petites fioles de perfum.
-I ara què en fem de tot això?-, exclamà Tírsit.
Guardem-ho per als amics que trobarem al país dels blemis- suggerí Totmès-. Portàvem obsequis per als grans, però no havíem pensat en els petits. Què te'n sembla, Razès?
-Ho trobo molt bé- respongué Razès-. Aquestes coses, a les nostres terres són raríssimes i fora de l'abast dels joves. N'estaran contentíssims.
Ho entaforaren tot a les alforges de les mules i seguiren la marxa fins el Pou de les Figueres, a la plana. L'hostal de l'estació disposava només d'un porxo per menjar. Els viatgers dormien sota les figueres, embolcallats en gruixuts mantells de llana que llogaven els hostalers. L'aixopluc era auster, però el menjar en compensava la migradesa; el Pou de les Figueres era famós per la bona cuina que s'hi oferia. Cuina dels desert, amb guisats de cabrit, de cèrvol, de conill, de guatlla i de llargandaix, copiosament especiats. Els hostes menjaven en una llarga taula sota el porxo, servits per mossos nubians.
-Ni als hostals de Berenice ets tan ben tractat- comentava un marxant de Shmun.
-Hem fet el que hem pogut- digué l'hostaler-. La caravana que va arribar ahir vespre ens ha deixat ben escurats.
-Qui us subministra?- demanà Nimlot, sobtadament interessat.
-Els blemis, naturalment- respongué l'hostaler-. Cada setmana passen per aquí a vendre caça, llegums i oli de palmera.
-Això vol dir que no són gaire lluny- observà Nimlot.
-Hi ha campaments a tres hores de camí anant cap el sud. Bé, això de camí és un dir...
Aleshores Razès se li adreçà en llengua blèmia. L'home se'l mirà sorprès, però respongué en la mateixa llengua. Sostingueren una llarga conversa. Després, Razès n'assabentà els seus acompanyants: els blemis que baixaven al Pou de les Figueres eren gent de la tribu de Jibal, veïna de la tribu de Sirit a la que pertanyia Razès. No havien fet mai la guerra contra l'Imperi, perquè vivien del comerç amb els poblats de les rutes dels ports.
-Sabeu quan tornaran?- demanà Nimlot a l'hostaler.
-Demà o demà passat. Els he tramès avís que portessin de tot, car en hem quedat a l'escapça.
Després de sopar, Nimlot reuní Razès i els dos guies i els consultà si convenia romandre al Pou de les Figueres per esperar els blemis. Els guies opinaren que no s'hi perdria res, encara que aquells blemis estaven molt egipcianitzats i mantenien escasses relacions amb les altres tribus. Razès estigué d'acord; de fet, freturava per trobar-se amb la seva gent.
L'endemà transcorregué amb una calma absoluta. Els blemis no comparegueren. L'hostaler, encantat amb aquells hostes que no comerciaven en res, els proposà una excursió a les runes d'un santuari del déu Mandulis al cim d'una de les muntanyes de la cadena del Mar Roig. Els joves acolliren la proposta amb entusiasme; Nimlot preferí romandre al pou per si arribaven els blemis.
L'excusió no era llarga, tres hores entre anar i tornar. El santuari, més aviat ermita, de Mandulis era una construcció de tipus tebà, amb un porxo, mig aterrat, de columnes amb capitells papiriformes i un naos amb volta de pedra molt més recent. A l'interior, arran del mur oriental del naos, trobaren un significatiu pomell d'herbes aromàtiques. Totmès tragué el pissarrí que sempre duia a sobre i escrigué en un dels murs: "Tírsit i Totmès del temple de Thot de Terra Endins i Razès de les Maragdines s'encomanen a Mandulis-Ra". L'hostaler ho observava tot sense dir res, convençut a hores d'ara que aquells hostes no eren uns excursionistes qualssevol.
L'endemà, onze del mes de Tobe, el dia s'aixecà radiant. Quan Nimlot, encara badallant, s'acostava a l'hostal per encarregar l'esmorzar, vegé dos camells sense alforges pasturant els matorrals arran del camí. A sota els porxos trobà l'hostaler acompanyat de quatre homes d'aspecte feréstec, vestits amb bruses de llana gruixuda i calces de pell. Nimlot els esguardà un moment en silenci i a la fi els saludà solemnialment:
-Nimlot, sacerdot del temple de Thot de Terra Endins, saluda els seus amics blemis i demana per a ells la benedicció de la Gran Mare Isis.
Els blemis, que òbviament l'esperaven, s'inclinaren profundament i el saludaren en correcte egipci. Després d'una primera conversa de compliment, el que semblava el cap de l'escamot demanà:
-Podrem veure els petits escribes?
Nimlot rigué cofoi; Hermodor tenia raó, l'anomenada dels seus fills s'havia estès fins i tot pels deserts.
-Es clar que sí. I també Razès, un noi dels vostres, de les muntanyes Maragdines. Ara els vaig a cridar.
Al cap d'uns minuts Nimlot tornà acompanyat dels joves. Els blemis s'inclinaren davant de Tírsit i Totmès i els besaren les vores de les bruses. Després es giraren vers Razès, l'esguardaren uns moments i se li adreçaren en la seva llengua. Quan el noi els respongué, l'abraçaren alegrement. El cap de la colla digué a Nimlot:
-Gràcies per tornar aquest fill del desert a la terra dels seus pares.
-Les gràcies les haureu de donar a Hermodor de Tebes, que és qui el va rescatar- respongué Nimlot.
L'hostaler anuncià que convidava tothom a esmorzar. Durant l'àpat, Nimlot i els guies, flanquejats per Razès, recaptaren dels blemis tota mena d'informacions sobre l'estat d'ànim de les tribus del Migdia, que eren les que havien menat les darreres escaramusses amb els imperials. Els blemis, refiats de la condició sacerdotal de Nimlot, feren una exposició acurada de l'estat de les coses en el món dels nòmades. A tall de comerciants, rebien informacions de tots cantons, cosa indispensable, reconegueren, per assegurar la seva pròpia subsistència com a grup mitjancer entre blemis i egipcis. A la fi, Nimlot proposà que dos d'ells l'acompanyessin en la seva expedició vers els deserts de Migdia. Els blemis digueren que li donarien una resposta abans de fer-se fosc.
A l'hora de l'àpat de migdia els blemis havien desaparegut.
-Tornaran?- demanà Nimlot a l'hostaler.
-En podeu estar segur. Han anat a consultar els seus caps.
-Quina trotada!
-No en tenen per res. Poden caminar vint hores seguides pel desert sense menjar ni beure, i arriben tan frescos.
A mitja tarda s'havia aixecat una mica de vent de mar; pel cantó de migdia s'albirà una gran polseguera.
-Els blemis que tornen- anuncià l'hostaler-. Però ara venen a cavall i són bastants més.
Efectivament, un escamot d'una dotzena de genets del desert es precipità vers la clotada del pou. Descavalcaren, lligaren els cavalls a les figueres i, sense dir res, s'aplegaren en cercle a cent passes de l'hostal.
-Us esperen- digué l'hostaler.
Nimlot, acompanyat de Razès, s'hi adreçà amb calma. Quan arribà prop del grup, els homes s'aixecaren i el saludaren amb una profunda inclinació. L'únic d'ells que anava armat amb un punyal al cinturó s'adreçà a Nimlot en llengua egípcia:
-Nimlot, sacerdot del temple de Thot de Terra Endins, la família dels Jibal et saluda i et dóna la benvinguda al país dels blemis.
-Que Isis, Osiris i Mandulis-Ra us beneeixin- respongué Nimlot.
-Hem estat assabentats de la teva petició que alguns dels nostres homes us condueixein al que vosaltres anomeneu desert de Migdia, que per nosaltres és el desert del Nord, per tal de trobar els caps de la nació blèmia. No sabem quines són les teves intencions en aquesta expedició, però et fem confiança perquè ets sacerdot de la nostra religió. A l'estació d'Afrodito trobaràs gent dels nostres que us guiaran pels camins del desert.
-Us ho agraaeixo moltíssim. Els meus guies egipcis només ens acompanyen fins a Afrodito. Per la resta del camí ens havíem de refiar dels records insegurs del nostre afillat Razès.
-Expliqueu-nos, per favor, qui és aquest noi blemi i perquè és amb vosaltres.
Nimlot narrà amb tot detall l'encontre d'Hermodor amb Razès a Etbó, com Hermodor l'havia redimit i com l'havia dotat amb una forta pensió per viure i instruir-se a File. El blemi l'escoltà atentament i després es girà vers els seus i endegaren una viva discussió. Al capdavall feren senyal a Razès que s'acostés. El noi es posà al mig d'ells i anà responent a les seves preguntes. A un moment donat, Nimlot observà amb preocupació que la veu de Razès esdevenia tantost airada, tantost suplicant. A la fi, el cap dels blemis tornà prop de Nimlot i digué:
-Aquest noi pertany al poble blemi i ha de tornar amb nosaltres, que el lliurarem a la seva tribu.
Nimlot no es manifestà gens afectat.
-El que dius és just. La intenció d'Hermodor en emancipar-lo no era altre que la de retornar-lo als seus. Llàstima, tanmateix, del capital dipositat per a ell a Filé. Els sacerdots no el voldran lliurar a ningú més que a ell, segons consigna d'Hermodor.
-Quant puja aquest capital?
-Dues-centes peces d'or.
El blemi tingué un ensurt i es quedà mirant Nimlot esmaperdut.
-Dues-centes...?
-Si, dues-centes.
L'home retornà enmig dels seus i endegaren una viva discussió en la que Razès participava cada vegada més enèrgicament. Quan semblà que s'havien posat d'acord, el cap dels blemis, acompanyat de Razès, s'acostà a Nimlot i li digué:
-Nimlot, et confiem Razès, de la família de Sirit, perquè t'acompanyi prop de la seva gent a les muntanyes Maragdines i perquè, si els seus ho decideixen, el confiïs als sacerdots de Filé a fi que sigui mantingut i educat i que pugui retornar al seu país portant la resta del seu capital.
-Aquesta era la voluntat d'Hermodor i aquesta serà la meva- respongué Nimlot.
-Que els déus et recompensin- conclogué el blemi.
L'hostaler, que rondava pel figuerar, quan comprovà que les negociacions havien acabat, s'apropà per oferir a tothom un refrigeri sota els porxos. El blemis digueren que els apressava de partir a fi que no els caigués a sobre la nit en el camí de retorn. Abeuraren les bèsties, begueren un glop d'aigua i, muntats en els seus corsers, es llançaren al trot vers el desert en mig d'una gran polseguera.
Totmès i Tírsit, que s'ho havien mirat tot dels porxos estant, s'acostaren adelerats. Razès els amollà un "uf" tan estrepitós que els féu esclafir de riure. S'abraçaren saltironejant.
-Per més blemi que sigui, no em vull separar de vosaltres- exclamà Razès-. Sou els meus amics.
-Ets el nostre germà- rectificà Totmès.
Aquell vespre, a l'hostal del Pou de les Figueres es serví un sopar de festa per commemorar el segon alliberament de Razès de les Maragdines.
L'etapa fins a Afrodito era curta i el camí molt passador. L'expedició sortí a hora primera, sense presses. La ruta discorria pel desert entre muntanyes rocalloses. De tant en tant travessaven fraus feréstegues que propiciaven una esquàlida vegetació d'argelagues i senets arran dels seus còrrecs eixuts. Ja no hi havia aigua enlloc. Trobaren, però, uns pastors amb un ramat de cabres esprimatxades.
-No entenc com s'ho fan per abeurar-les.- comentà Nimlot.
-Ells saben on trobar l'aigua- explicà Razès, -n'hi ha més de la que us penseu.
A mitja tarda arribaren a l'estació d'Afrodito, a la cruïlla de la ruta d'Edfú a Leucos Limen. Era un poblat amb algunes cases de pedra i una vintena de tendes de pell de camell. Al mig de la població s'alçava l'estructura abovedada del pou, l'aigua del qual era accesible en una piscina de pedra molt ben agençada. Palmeres datileres, sicòmors i senets creixien arreu, conferint a l'indret un aspecte fresc i agradós. A mig estadi, arran d'un altre pou, s'albiraven els murs d'un petit fortí.
Baixaren a l'hostal, que era gran i un xic esgavellat. No sabien quan temps s'hi haurien d'estar, perquè havien d'esperar l'arribada dels guies blemis per començar la vertadera travessa del desert.
-El que hem fet fins ara és un passeig, -sentencià Razès.
S'enquibiren tots a una petita estança del primer pis, menys bruta del que temien, i anaren a rodar pel poblat fins a l'hora de sopar.
L'endemà, els guies de Coptos emprengueren el camí de retorn amb totes les cavalleries. Els quatre expedicionaris romangueren a Afrodito, atents als viaranys que des del sud confluien al pou, per on havien d'arribar els seus nous guies. Però aquell dia no arribà ningú a Afrodito, ni del nord ni del sud.
El dia següent, a trenc d'alba, els desvetllà el renill d'un cavall.
-Són ells, -cridà Razès, engrescat. I mig nu, arreplegant la seva roba, es precipità a l'exterior. Els altres tres el seguiren, un xic més ben adobats.
Al davant de la portalada de l'hostal trobaren una dona i dos homes amb sis camells i un cavall, negre i brau, que s'abeuraven al cóm. La dona ja estava parlant amb Razès, que la presentà als altres com a capdavantera; era ella la qui muntava el cavall. Era alta i esprimatxada, amb el rostre colrat del sol i un cabell negrós i abundant, recollit en una trena. Duia una túnica d'estamenya fosca fins a mitja cuixa i calces de pell llargues En bon egipci saludà els expedicionaris i els féu avinent que al cap d'una hora emprendrien la ruta del desert.
-Què hem de dur?- demanà Nimlot.
-Tot el que càpiga a les alforges dels vostres camells. Per queviures i aigua no cal que us amoineu, ja en tenim cura nosaltres.
El expedicionaris retornaren a la seva estança i començaren la tria de la impedimenta. Calia no oblidar, advertí Nimlot, els vestits de mudar i els regals. Tota la resta romandria a Afrodito i seria encaminat a Coptos per mitjà d'alguna caravana. Al cap de mitja hora ja es trobaven al davant de la porta amb els seu abillament de travessa, que meresqué l'aprovació de la capdavantera. Nimlot passà comptes amb l'hostaler i declarà que ja estaven a punt de partir. Els dos blemis ajudaren els egipcis a muntar a la sella dels camells - Razès s'ho manegà tot sol- i d'un bot pujaren a les seves montures. La capdavantera repassà el capteniment de tothom, muntà al seu cavall, ensellat amb una pell de xai, i donà la senyal de partença.
La dona anava al davant. La seguia un dels blemis a camell. Després venien els expedicionaris, en un ordre incert, i tancava la marxa l'altre blemi.
Deixant a l'esquerra el camí enllosat, prengueren un corriol gairebé imperceptible que s'endinsava per una frau a ple sud. La ruta anava enlairant-se lentament, fins a travessar una collada per sobre dels penyalars que tancaven el fondal. Aleshores baixaren abruptament i marxaren per un altre congost, més feréstec que l'anterior, fins a assolir una altra collada. Així, pujant i baixant colls pedregosos i carenejant per les crestalleres, pasaren tota la jornada. Marxaven pausadament, deixant que les bèsties marquessin el ritme. El sol brillava en un cel sense ni un núvol, però no feia gaire calor.
A posta de sol arribaren a una clotada enjoliuada per clapes de matorrals inesperadament verdosencs. S'hi respirava àdhuc una agradosa humitat que no se sabia d'on venia, perquè el carrerany estava completament sec. La capdavantera donà ordre de descavalcar, i es prepararen per passar la nit al ras, arran d'uns senets que oferien un cert aixopluc. Els dos blemis prengueren odres buits i s'endinsaren per un esvoranc rocós, seguits per Totmès i Razès, encuriosits. Els homes es ficaren dins d'una balma amb els nois al darrere. Arran de la paret rocosa hi havia un estanyol d'aigües transparents i fredes. Amb tota cura, per no enterbolir l'aigua, els blemis ompliren els odres i, ajudats pels nois, els portaren al campament, on donaren beure a tothom i abeuraren els animals. La capdavantera, assistida per Tírsit, havia encès una foguera de branquillons i coïa rostes de cansalada.


Tot sopant, la capdavantera, que es deia Laonara, i els altres dos blemis explicaren d'on venien, quines eren les seves tribus i quina mena de servei els havien demanat els caps de les muntanyes Maragdines. Els expedicionaris contaren tambés les seves peripècies i expressaren les seves esperances. El temor del present i l'angoixa del futur agermanaven egipcis i blemis en aquell racó perdut del desert del mar Roig. Quan el foc s'apagà del tot, cadascú s'embolcallà en el seu mantell i es disposà a passar la nit sota les estrelles. Feia fred.
A la matinada, després d'abeurar novament els animals i de menjar un mos, tornaren a emprendre la ruta. A l'esquerra del seu itinerari s'anava dibuixant el contorn blavós d' unes muntanyes altes i escarpades. La capdavantera explicà que el cami ral de Coptos a Berenice passava per l'altra banda de la serralada, mentre ells es mantenien a la contrada que pujava lentament, de coll en coll, fins a la vessant occidental de les muntanyes Maragdines, al peu de les quals es trobava la capital dels blemis del nord. Si tot anava bé, hi arrivarien en cinc dies.
La ruta s'anava enlairant. Les pujades als colls eren cada vegada més llargues, les baixades cada vegada més curtes. El país era rocallós, eixut i erm, però els guies sabien on trobar l'aigua quan calia. De tant en tant, un ramat de cabres o de camells palesava que en aquella aparent desolació també era possible la vida; de fet, així havia estat des de feia mil.lennis.
Nimlot i els dos germans resistien bé les incomoditats de la travessa. Razès estava com un peix a l'aigua, recordant els seus temps de pastoret a les vessants de les muntanyes Maragdines, un xic més galdoses, digué, que les àrides calmes que recorrien. La capdavantera, conscient de guiar gent de les riberes del Nil, mesurava les etapes i aconseguia fins i tot de fer-les agradables.
Al capvespre arribaren a una pleta abandonada i s'hi pogueren arrecerar per passar la nit. Hi havia establada seca i els guies apariaren una gran foguera que els alegrà les hores de la vetlla. Els queviures que duien eren sobris però gustosos, i Laonara els administrava amb generositat. Aquell vespre oferí formatges, olives i raïssos de pa de sègol torrat.
El tercer dia, a mig matí, travessaren l'antiga ruta d'Edfú a Aristonis, una instal.lació mig abandonada. Es tractava d'un itinerari ja molt poc transitat; els pous estaven mal entretinguts i en ells no hi havia cap mena d'acolliment ni vigilància. L'utilitzaven a vegades les tribus del desert per anar a comerciejar a la ribera del Nil.

Muntada cama ací cama allà dalt del seu camell, mansoi i ja amistós, Tírsit deixava vagar l'esguard per l'aspre paisatge del desert. Des que havien sortit del temple de Thot de Terra Endins vivia en un món irreal en el que el passat s'havia sobreposat al present fins a convertir el present en episodis destravats i esblaimats. Aquest procés d'esvaniment de la realitat quotidiana s'havia ja iniciat dos anys enrere, quan ella i el seu germà començaren d'estudiar la llengua de l'Egipte faraònic. La percepció de l'entorn monumental i familiar del temple de Thot havia anat deixant lloc a un univers imaginari en el que la història de l'antic Egipte i dels seus monuments literaris constituïa l'entrellat de la consciència. El present que copsava o endevinava en les converses de la Casa de Vida l'esporuguia i l'impulsava a refugiar-se en els braços del seu germà i a immergir-se en les representacions del passat que inundaven el seu pensament. Aquest periple pel Nil i aquesta travessa del desert eren per a ella un nou encontre amb l'únic Egipte que estimava i que l'interessava. El seu pare havia dit que en aquest viatge participaven en uns esdeveniments que formarien part de la història d'Egipte. Tírsit havia acollit aquesta observació amb la més gran naturalitat: ella ja feia temps que només es movia entre els grans moments de la història d'Egipte. Ésser-ne ara protagonista l'omplia d'emoció, però no de sorpresa. Que potser no eren ella i el seu germà els darrers posseïdors de la saviesa de l'antic Egipte? L'Egipte etern viatjava ara amb ells pels sorrals del país dels blemis. Sensa minva de la seva simplicitat i de la seva candidesa encara infantils, Tírsit es sentia posseïda per l'esperit del déu Thot, el forjador de la saviesa i de les arts. La noia acceptava sense afectacio les mostres de veneració que li manifestaven els devots egipcis i ara també els blemis. Tírsit, somrient, enjogassada i somniadora es sentia, més enllà de tot, una mica divina.

Totmès cavalcava al costat de Tírsit, pensatiu i serè, alternant les mirades distretes als penyals grisosos amb esguards amatents a la seva germana. Totmès fruïa de les experiències d'aquella cavalcada emocionant i insòlita. Es trobava recorrent el seu país estimat tal com era. El passat d'Egipte l'interessava, ben cert, i s'havia lliurat enardidament a l'estudi de la llengua antiga. Però el seu pensament anava cap a l'Egipte d'ara, i, angoixosament, cap el futur d'Egipte. Totmès havia escoltat amb atenció i havia atresorat les converses dels seus pares amb els visitants del temple de Thot de Terra Endins, i n'havia tret l'entristidora impressió que la decadència i fins i tot l'extinció de l'Egipte que ell representava era indefugible. Aleshores rumiava on treia cap tot el seu esforç i el de la seva germana per preservar un bri de la saviesa antiga. Potser no feien altra cosa que perllongar l'agonia d'aquell cos esgotat. Ara bé, si això l'anguniejava, el que el neguitejava d'allò més era pensar en el destí de la seva germana, lligat obviament al seu propi destí. Sabria ella mantenir l'enteresa del seu esperit a través de les incerteses de l'esdevenidor? Totmès es sentia fort i enardit per fer front a les dificultats que preveia, i alhora constatava que Tírsit refusava de mirar la realitat cara a cara i maldava per refugiar-se en les creacions de la seva ment, d'aquella intel.ligència poderosa que ell tant admirava i que tant l'esfereïa. El gran amor de Totmès, allò que constituïa la finalitat de la seva vida, no era la preservació de l'antiga saviesa, tot i que li dedicava la major part del seu temps; Totmès estimava la seva germana, i aquest amor era el seu més profund impuls vital. El seu enamorament era complet, abassegador; només vivia per veure-la, per sentir-la, per tocar-la. Només estava bé en la seva companyia, i val a dir que sempre estava bé, perquè els dos germans no es separaven ni de nit ni de dia. Quan Tírsit s'adormia als seus braços, com tenia per costum des de la infantesa, Totmès es sentia el més feliç dels homes i regraciava els déus per haver-li concedit aquella companya tan bella i tan intel.ligent. Totmès no es sentia de cap manera vexat per l'evident superioritat inte.lectual de Tírsit; ben al contrari, aquella ment poderosa que sempre trobava la resposta adequada l'omplia d'admiració i d'embadaliment. Totmès també pensava que aquella noia tenia trets divins, i aleshores s'imaginava a ell mateix com a sacerdot oficiant d'aquella divinitat. Ara, la deessa i ell cavalcaven pel desert i no sabien ben bé on anaven. Ho sabien els altres déus?

A migdia, caminant sempre cap al sud, arribaren a un poblat de blemis, el primer que es trobava venint del nord. Es tractava d'un grup de cases de pedra petites i baixes, voltades de tendes de pel de camell. Una murada de rocs i fang, molt esberlada, la voltava sense acabar-la de tancar. L'indret era sorprenentment verdejant, amb abundància de palmeres datileres, acàcies i sicòmors, entre els que es veien guspirejar bassals d'aigua. Ramats de cabres i de camells pasturaven pels voltants.
La capdavantera blèmia anà de dret cap a una tenda més gran que les altres desplegada sota un bosquet de palmeres. Descavalcà i féu senyal als altres que posessin peu a terra. Aleshores sortí de la tenda un home alt, de cabells blancs, vestit amb una gramalla de llana de colors. En veure'l, Razès llançà un crit i corregué a abraçar-lo. L'home, sense manifestar cap sorpresa, l'estrenyé en els seus braços mentre li amoixava la tofa dels cabells. A la fi, duent Razès agafat per la mà, avançà vers els nouvinguts i els saludà:
-Benvinguts a Rehur; sou al país dels blemis.
Nimlot respongué:
-Us saludem i demanem per a vosaltres les benediccions d'Isis, d'Osiris i de Mandulis-Ra. Aquest noi és de la vostra família?
-La família de Razès va ser exterminada pels romans. Jo sóc el mestre-profeta de la seva tribu i em vaig ocupar de la seva educació. Us dono las gràcies per haver-lo tornat a la seva pàtria. Ara, si us plau, entreu a la tenda dels hostes, reposeu i després conversarem.
Nimlot, Tírsit i Totmès entraren a la tenda, ampla i guarnida amb catifes i tapissos de llana de molts colors, i foren rebuts per dues dones joves que els invitaren a seure i els oferiren dàtils, galetes i llet fresca. Razès, mentrestenat, triscava pel poblet acompanyat d'un estol de nois i noies embadocats al davant d'aquell blemi amb patxoca de romà.
A mitja tarda, el mestre-profeta comparegué a la tenda i tingué una llarga assentada amb Nimlot i els dos germans; Razès, al capdevall, suat i panteixant, també s'hi afegí.
El blemi, que duia a terme una missió palesament planificada, els féu una exposició completa i detallada del país dels Blemis del Nord, de les seves muntanyes, de les seves valls, dels recursos hídrics, de les comunicacions, del poblament i de les variants lingüístiques. No encetà, tanmateix, cap aspecte de la història, ni antiga ni recent. "Això, digué, ho escatireu amb els prínceps que aneu a trobar al peu de les muntanyes Maragdines".
Nimlot i Totmès feren moltes preguntes, que foren contestades amb tota precisió. Tírsit, per la seva banda, s'interessà per certs aspectes de la llengua: Com feien el subjuntiu? Tenien conjugació prefixa? Tenien noms pels peixos? El blemi quedà garratibat:
-Però... on has après la llengua blèmia?
- Razès me l'ha anat ensenyant tot fent camí- respongué la noia sense donar-hi cap importància.
Al capvespre tota la població s'aplegà en una era central que feia de plaça i rostiren dos cabrits que compartiren amb els hostes. Després hi hagué cants, dances, rondalles i com a colofó, Razès desembolicà la llarga vara que tant havia intrigat a Tírsit, aparellà el seu instrument i cantà dues cançons blèmies. Al final tothom es posà dempeus i Nimlot oficià un ritual nocturn en el transcurs del qual Tírsit i Totmès recitaren himnes en la llengua sagrada dels egipcis, que els blemis escoltaren amb els braços alçats vers la lluna en creixent.
Un vel de misteri cobria aquella nit les comes blèmies de Rehur.

El dia es llevà fred i lluminós. L'expedició sortí de bon matí. Tot el poble acudí a despedir els viatgers. Laonara hagué d'imposar un límit als presents que la gent els oferia, al.legant que la ruta que els esperava era costeruda, sense pous, i que els camells havien de transportar aigua per tres dies.
El camí deixava els senders de les fraus i s'enfilava pels carreranys abruptes de les serralades que baixaven dels tossals de les muntanyes Maragdines cap a la vall del Nil.
Tírsit i Razès cavalcaven de costat; el noi la instruïa pacientment en la llengua blèmia, en la que l'escriba feia grans progressos. No paraven de parlar, aprofitant qualsevol incident del camí per fer frases i escatir problemes gramaticals. Tírsit era una alumna molt exigent i volia que se li donés raó de tot; el pobre Razès es veia negre per satisfer la seva curiositat, però al capdavall, pouant en les lliçons d'egipci i de grec rebudes a File, se'n sortí amb dignitat.
-Cap romà no ha trepitjat mai aquesta terra- comentà Laonara quan, arribats a una collada, albiraven lluny, vers ponent, la calima de la vall del Nil-. I d'egipcis, ben pocs.
Escalant cingles, travessant colls i aprofitant els còrrecs de les clotades angostes i eixutes, els expedicionaris arribaren a entrada de fosc a una pleta abandonada on feren nit, acompanyats pels udols dels xacals i pel brunzit del vent en els còdols del cingle.

A la matinada següent el temps seguia fred i serè. La ruta que emprenia la capdavantera era un carrerany molt poc fressat que, coll darrere coll, anava guanyant altitud. A migdia, després de travessar una cinglera de roques granítiques, baixaren a un calm que s'extenia vers el sudest fins a perdre's de vista. Havien d'estar a molta alçada, car a ple dia l'aire era encara fresc.
Cavalcaren per aquell desert desolat fins al vespre. Quan ja fosquejava, albiraren al damunt d'una comella un foc, i al costat dues tendes de nòmades. La capdavantera féu avançar un dels homes de l'escorta, que parlà amb els acampats i tornà anunciant que els nòmades oferien el seu foc. Tothom s'arraulí al voltant d'una minsa foguera d'arrels de matorrals. Els nouvinguts compartiren els seus queviures amb els nòmades, que no tenien altre passament que dàtils i un formatge dur com una pedra. No posseïen bestiar propi, i havien acudit a aquells cingles a caçar serps verinoses per als bruixots de Klina, que quedava, digueren, a sis hores de camí, al peu de les muntanyes Maragdines.
-Allà ens adrecem- digué la capdavantera-. Comptem arribar-hi demà al migdia.
-Heu caçat serps?- demanà Totmès, encuriosit.
-Només quatre- respongué un dels nòmades-. Vam arribar ahir nit i tot just aquest matí hem plaçat els paranys.
-On les teniu?
-En un cistell, ben colgades de terra, al darrere d'aquella roca. Si t'hi acostes no les veuràs, però sentiràs com xiulen.
Tírsit i Totmès s'aproparen al cistell de les serps. Razès digué que ja n'havia vistes prou. Les feres feien un esbufec continu, que esdevingué un brunzit quan els germans s'hi acostaren.
-Anem, anem- exclamà Tírsit espaordida-, arrapant-se al braç del seu germà.- A Shmun ja no n'hi ha de feres així.
-No, els caçadors han d'anar molt desert endins per trobar-ne.
-Tu hi veus alguna cosa de sagrat en aquests animals, Totmès?
-No, jo no, i tu?
- Jo tampoc.
I se'n anaren a jeure al costat de Razès, que ja dormia embolcallat amb la seva capa.


Els nòmades indicaren a la capdavantera la ruta més faedora per arribar a Klina. Es tractava de seguir per la carena, que feia de més bon passar que les fraus, i, arribats als cingles que volten el poblat, baixar a pic per un grau marcat amb pedrons.
La jornada fou tranquil.la, gairebé descansada. Els camells i els cavalls s'havien pogut abeurar en un toll que formava l'aigua que regalimava de les roques granítiques dins d'una profunda espluga. Feia sol, però l'aire fresc en moderava l'escalfor. A migdia, quan ja estigueren segurs d'arribar a Klina aquell mateix dia, es concediren un àpat extraordinari per esgotar les darrreres provisions; n'hi hagué també per als animals.
A mitja tarda assoliren la vora de la carena i s'abocaren als espadats que voltaven la plana, fèrtil i esponerosa, on s'estenia el poblat de Klina, quasi una ciutat de tendes de campanya amb una ciutadella al centre voltada d'una muralla. La capdavantera trobà de seguida el grau indicat pels nòmades, i manà que tothom descavalqués per baixar-lo a peu, car el pendent era molt fort.
Quan eren a mitja baixada, a una cornisa pissarrosa, la capdavantera invità els expedicionaris a treure's la roba de travessa i posar-se els vestits de mudar. A tots estranyà una mica, perquè encara mancava un bon tros pel poblat, però ningú no digué res i en un cluc d'ulls es canviaren. Quan prosseguiren la baixada, el seguici semblava una processó, Nimlot amb la seva túnica de lli blanc immaculat, els dos escribes amb les seves gramalles de fil blanc i Razès amb els seus guarniments de ciutadà romà.
Quan arribaren al peu de l'espadat vegeren un escamot d'homes a cavall que els sortia a l'encontre al galop amb les espases desembeinades. Arribats on els expedicionaris els esperaven immòbils, es dividiren en dues ales i els envoltaren completament. Nimlot llançà un esguard interrogatiu a la capdavantera, però aquesta li somrigué movent el cap assossegadament. Els armats descavalcaren i embeinaren les espases. El que els menava avançà unes passes, s'aturà al davant del grup i els esguardà amb atenció. Al capdavall, alçà un braç i exclamà amb veu estentòria en llengua blèmia:
-En nom del príncep dels blemis del nord, benvinguts a la vila de Klina de les Maragdines.
Aleshores, abans que ningú no la pogués aturar, Tírsit avançà i, alçant els braços, pronuncià en pura llengua blèmia:
-Que la nostra Mare Isis beneeixi la terra dels blemis i tots els seus habitants!
El cap de l'escamot quedà tan esbalaït que no encertà a respondre. Els seus homes esclataren en crits de joia i de benvinguda i, trencant totes les formalitats, es precipitaren vers Totmès i Tírsit i els besaren els baixos de les túniques, mentre Razès, enardit, cridava:
-Germans, teniu amb vosaltres els escribes del temple de Thot de Terra Endins!
Quan l'aldarull s'encalmà, Nimlot demanà a Laonara de reemprendre la marxa cap al poblat, del que els separava encara mitja hora de camí. Una part de l'escamot armat muntà a cavall i galopà camí endavant, mentre els altres romangueren per escortar els expedicionaris.
Quan assoliren les primeres tendes de l'aglomeració trobaren tota una gernació que els esperava amb la mainada al davant. Dues dones joves amb els cabells negres i llargs deixats anar els oferiren aigua en gots de terrissa. Els nois i les noies s'acostaren a Tírsit i a Totmès per abraçar-los i besar-los. Els dos escribes entraren a la vila dels blemis amb un petit blemi a cada mà.
El cap de l'escamot, sense impacientar-se, els anà guiant vila endins a través dels carrers que s'obrien entre les tendes, engravats i polits. Quan travessaren les portes de la ciutadella, els vilatans els deixaren i es trobaren isolats en una ampla via enllosada que pujava vers un edifici emmerletat. Anaven Nimlot, els tres joves i la capdavantera, guiats pel cap de l'escamot. L'escorta de blemis que els havia acompanyat pel desert havia desaparegut. Quan arribaren al peu de l'escalinata que pujava cap a la porta del castell els sortí a l'encontre un home amb arreus de guerra lluents i fastuosos. El militar parlà amb el cap de l'escamot i amb la capdavantera i tot seguit s'adreçà a Nimlot i el saludà respectuosament en llengua egípcia; després saludà els dos escribes i, posant les mans sobre les espatlles de Razès, li parlà afectuosament en llengua blèmia. Aleshores els invità a entrar a la fortalesa.
Aquesta era un edifici de modestes dimensions, bastit a l'entorn d'un pati central porticat. L'introductor els conduí a una ala del claustre en la que s'obrien diverses portes baixes i els assignà una renglera de cambres, indicant-los que l'endemà matí serien rebuts pel príncep dels blemis del nord, i que mentrestant es podien moure lliurement per tota la vila. Els àpats els serien servits en un refectori al costat de les cambres, on trobarien altres hostes.
Els viatgers, fatigats de tants dies de camí pel desert, renunciaren a la passejada vilatana i romangueren al castell, on alternaren amb altres forasters hostatjats a la casa.

L' endemà matí, Nimlot i els dos escribes foren rebuts sense cerimònies pel príncep dels blemis del nord. Era un home de mitja edat, alt, cepat, amb uns cabells negríssims que li arribaven a frec d'espatlla. Anava vestit amb gramalla de llana grisa amb cinyell de cuiro i calçava sandàlies també de cuiro. Al coll, penjada amb una gruixuda cadena de plata, duia una imposant maragda.
Després de les salutacions rituals en llengua egípcia, el príncep els interrogà sobre la travessa i les seves incidències. Tot seguit s'interessà per l'art dels dos escribes, i escoltà encisat les explicacions que n'hi feia Tírsit en blemi.
-Si tots els egipcis fossin com vosaltres!- exclamà a la fi-. Quanta sang i quan sofriment ens haguéssim estalviat.
-Lamentablement- digué Nimlot- blemis i egipcis han estat sempre molt mals veïns. I no és pas perquè ens faltin terres...
-Nosaltres sempre hem estat gent del desert i mai no hem pretès invadir les contrades de la vall. Però tenim necessitat de l'aigua del Nil, de les fonts i dels pous, i els egipcis ens en han impedit l'accés. Per això hem hagut de guerrejar.
-Malgrat aquestes desavinences, egipcis i blemis sempre ens hem relacionat. Al capdevall, els blemis veneren els mateixos déus que els egipcis, començant per la Gran Mare.
-Que el seu nom sigui beneït. Si, és cert que la professió de la mateixa religió ens ha apropat als egipcis. Els reis grecs d'Egipte, que no tenien envers nosaltres la rancúnia dels antics pobladors de la vall, s'avingueren a fer tractats. Obriren rutes a través del desert, ben proveïdes de pous. Això ha facilitat els contactes i el comerç, i ens ha afavorit. Els romans, al començament, seguiren la mateixa política. Hi hagué guerres, certament, però en la majoria de casos era perquè un bàndol de l'imperi ens llogava per guerrejar contra l'altre bàndol. D'això en deien la guerra civil.
-Ben mirat- observà Nimlot-, amb els grecs i els romans els blemis han estat més lliures que els mateixos egipcis. Nosaltres som un poble sotmès des de fa quasi vuitcents anys.
-Aquesta llibertat ens l'hem guanyada, i ens ha costat ben cara. Tota la vall del Nil està plena d'esclaus blemis captivats per les tropes imperials i fins i tot per simples caçadors d'esclaus. No tots tenen la sort que ha tingut Razès de trobar-vos a vosaltres.
-Razès, tu, príncep, i nosaltres estem units per la pertinença a la mateixa família d'adoradors dels déus d'aquesta terra. El nostre enemic comú és ara l'imperi cristià.
-Si, però vosaltres ara veniu a negociar en nom d'aquest imperi...
-No és ben bé així- exclamà Nimlot amb vehemència-. Les negociacions les haureu de fer amb els enviats del dux a l'indret que assenyalareu. Si nosaltres hem acceptat de venir al país dels blemis és per fer-vos avinent que un acord de pau entre els blemis i l'imperi romà pot reportar avantatges a la causa de l'antiga religió a Egipte.
-El dux Maximí també sap això. No ha volgut exposar-se a un fracàs i us ha enviat per sondejar les nostres intencions.
-El dux Maximí és un home respectuós amb l'antiga religió dels grecs, que a Egipte s'assimila a la nostra i a la vostra.
-Què ha fet Maximí en favor de la religió dels egipcis?
-No ha estat nomenat per això. El govern d'Egipte el duu el prefecte augustal d' Alexandria . Maximí ha estat enviat exclusivament per negociar la pau amb els blemis.
-Com es menja això de la pau amb els blemis?
-Ells, en la seva llengua bàrbara d'Itàlia, en diuen "pax perpetua", és a dir, pau per sempre més.
-Això no té solta ni volta. Nosaltres no podem prendre compromisos en nom dels nostres fills i dels nostres néts.
-És una manera de dir...
-La meva manera de dir és ben clara. Nosaltres tenim confiança amb el dux Maximí, però no sabem si podrem confiar en el seu successor, que probablement serà un cristià intolerant. Aleshores, podem prendre un compromís que serà ferm mentre Maximí sigui dux de les Dues Tebaides. Després, caldrà negociar un nou tractat amb el seu successor.
-Tot això depassa els límits de la meva missió, príncep. Jo vinc de la part de Maximí, no del rei dels romans.
-Ja ho entenc, Nimlot, i te n'estic molt agraït en nom del meu poble.
-El teu poble, príncep, s'estén fins al país dels blemis del sud?
El príncep somrigué.
-La pregunta és un xic capciosa, Nimlot. Mira, jo sé que soc el príncep de tots els blemis, però a condició que no m'ho preguntin. Ja saps que els problemes dels blemis del sud no són els mateixos que els dels blemis del nord. Nosaltres ens enfrontem amb l'Imperi Romà i ells s'enfronten amb els nubians. I ara, l'Imperi ajuda als nubians. Saps perquè?
-Doncs, no...
-Perquè la religió cristiana avança fortament entre els nubians. El bisbe de Syene i els monjos de l'Alta Tebaida envien missió rere missió a les ciutats nubianes del Nil, i estant convertint pobles sencers. Amb això, els nubians deixaran de ser una amenaça militar per a l'Imperi Romà, i només quedarem els blemis.
-Motiu de més per entrar pel camí de la pau pactada, príncep...
-Tornem a aquesta pau. N'has parlat personalment amb el dux Maximí?
-No. El qui hi ha parlat és Hermodor de Tebes, que ja deus conèixer.
-Hermodor! És un gran amic dels blemis.
-I un dels puntals de la nostra religió a l'imperi.
-I de què han parlat Hermodor i Maximí?
-Primer de tot, dels camins. Amb la pau, totes les rutes del desert entre la vall del Nil i el mar Roig estaran obertes als blemis.
-Escolta: els qui tenen problemes per transitar per aquestes rutes són els romans, no els blemis.
-Bé, però les podreu utilitzar per al comerç, i això us afavorirà sense cap mena de dubte.
-Potser téns raó. Què més?
-L'aigua. Els blemis tindran accés al Nil i a tots els corrents d'aigua per abeurar els ramats.
-Fa milennis que demanem això. El Nil és de tots, però primer els egipcis, després els grecs i ara els romans ens n'han impedit l'ús.
-Al Nil hi ha aigua per a tots, i encara n'arribarà molta a la mar.
-Camins i aigua. Molt bé. Però tu, Nimlot, no t'has basquejat a travessar el desert per parlar-me de rutes i de rius.
-Ja ho has comprès. El capítol principal del tractat faria referència a la llibertat dels blemis per practicar la seva religió tant en els seus territoris com a les ciutats de la vora del Nil que l'Imperi considera que es troben dins de les seves fronteres, i en particular Filé.
-Hi haurà garanties absolutes per al culte de l'antiga religió a Filé?
-Absolutes. Filé i el seu rodal seran un domini dels sacerdots d'Isis.
-Bé; ara escolta'm amb atenció. Saps que cada any, des de temps immemorial, al mes de Paope, els blemis i els nubians de l'alta vall del Nil baixen a Filé, recullen l'estàtua de la deessa i la porten processionalment a les ciutats del sud. Al cap d'un mes la tornen a Filé. El tractat haurà de donar garanties per a la preservació d'aquest costum amb tots els seus rituals.
-D'això n'han parlat expressament Maximí i Hermodor; aquest ha assistit al darrer linatep a Filé i ha escatit l'afer amb els sacerdots de l'illa.
El príncep es féu enrere i suspirà. Després d'un llarg silenci, digué:
-Tu ets sacerdot de l'antiga religió, Nimlot, i has demostrat ser amic del poble blemi. Digues-me sincerament: que en penses de tot això?
Nimlot medità uns moments i a la fi digué:
-Hermodor pensa, i jo estic amb ell, que el punt cabdal de tot aquest afer es Filé. Si els imperials respecten sense reserves ni subterfugis l'excercici de la nostra religió a Filé, permetent-ne l'accés tant als egipcis com als blemis i als nubians, donaran proves de la seva bona fe i els altres problemes, que com tu molt bé dius, ho són més per als romans que per als blemis, s'aplanaran per ells mateixos. Els blemis deixaran d'atacar els romans, i si els blemis deposen les armes, la població de les riberes del Nil no posarà obstacle al vostre accés a l'aigua. Filé esdevindrà la pedra de toc.
-El que dius és molt assenyat. Ho tindré en compte quan reuneixi el consell dels ancians per prendre la decisió de trametre ambaixadors a Maximí.
Tírsit, Totmès i Razès havien estat escoltant la conversa amb la més absoluta immobilitat. Eren conscients d'assistir a un esdeveniment històric, i per res del món haguessin interromput el diàles dels dos homes. El príncep, després de les seves darreres paraules, es girà afablement als joves i digué en llengua blèmia:
-Aquesta noia parla perfectament la nostra llengua...
Tírsit s'afanyà a respondre en blemi:
-Qué més voldria que parlar-la bé! És una llengua molt bella, i estic fent tot el que puc per aprendre-la.
-Queda't una temporada amb nosaltres i l'aprendràs perfectament. Seràs gran hoste del Principat, i podràs ensenyar la llengua sagrada a alguns dels nostres escribes.
-De debò que m'agradaria, però el meu germà i jo encara estem estudiant la llengua antiga sota la direcció de Pinedjem; hem de tornar a Hermòpolis per continuar el treball.
-Ho entenc, ho entenc, però promet-me que, més endavant, si hi ha ocasió, ens tornareu a visitar i ens instruireu en la saviesa dels antics egipcis.
-T'ho prometo, príncep, de tot cor.
Razès no pogué estar-se'n i exclamà:
-Príncep, jo vull anar amb ells a Hermòpolis per aprendre la llengua egìpcia antiga.
El príncep l'esguardà i respongué amb fingida severitat:
-Tu, el que faràs es tornar de seguida a Filé a aprendre bé el grec i l'egipci. Després, arribat el moment, aniràs a Alexandria a estudiar retòrica i filosofia. La nostra nació necessita homes cultes per dialogar amb els romans, i tu seràs un d'aquests homes.
Razès, esmaperdut, es refugià al darrere de Totmès i Tírsit, que es manifestaren completament d'acord amb els projectes del príncep. Aquest donà l'audiència per acabada i invità els hostes a un àpat amb els seus consellers i la seva família.

L'estada dels hostes a Klina de les Maragdines es perllongà una setmana, durant la qual prengueren contacte amb tots els estaments de la vila. Tothom volia conèixer els dos escribes del temple de Thot de Terra Endins, la llegenda dels quals corria ja per tots els pobles i tots els campaments dels blemis. Cada dia Nimlot oficiava el culte matinal i vespertí a la gran tenda que servia de temple, magníficament decorada i presididda per una estàtua d'Isis negra alletant Horus. Un dia sencer fou esmerçat en visitar la mina de maragdes més propera, a quatre hores de camí. Tírsit esgotava un frenètic programa d'aprenentatge del blemi, instruïda per un escriba que dominava el grec i l'egipci i del que no es separava en totes les hores del dia. Una turba de nois i noies es disputaven Totmès i Razès per iniciar-los en els diferents aspectes de la vida dels desert. I mentrestant, la idea de la pau s'anava obrint camí.

Al cap d'una setmana, ja a finals del mes de Tobe, el quatre expedicionaris emprengueren el camí de retorn cap a la vall del Nil. Els guià altra vegada Laonara, que era una de les millors coneixedores de les rutes del desert. Anaren a trobar el camí d'Aristonis a Edfú, poc fressat però molt ben conegut pels blemis. En quatre dies, sense incidents, arribaren a Edfú. Turi, advertit pels blemis, els esperava amb el Rois aparellat. Nimlot, Totmès i Tírsit embarcaren cap el nord, amb idea de fer parada a Ptolemais per parlar amb el dux Maximí, i després seguir cap a Tkou. Razès, a contracor però resignat, s'embarcà en un vaixell que feia la singlada de Syene, des d'on arribaria per terra a Filé.